PENSAVA QUE DE GRAN..........

De petit m'agradaven els vaixells,

pensava que de gran......

Seria enginyer naval,

i dissenyaria grans vaixells

eh !!!! Dels de fer feliç,

no dels del que porten canons,

que fan plorar als infants........

Ara em DIUEN que ja soc

gran?

I de tant en tant faig vaixells de paper

i els envio a buscar somriures.....

De vegades tornen plens de somriures ,

de tots els colors, però,

de petit mai pensava que,

escriuria un poema i ,

us el deixaria llegir.

I avui que ja no estic,

tant enfadat amb mi

us deixo llegir aquest poema :

Delicadament veig com la teva pell s'eriça ,

quan l'acaricio amb les meves mans,

sento com respires, quan el meu alè,

dibuixa petons a la teva orella,

I et fas fen irresistible per al meu desig

m'entres la meva boca acarona la teva pell.

Les meves mans ballen, una dolça tarantel·la

a sobre els teus pits,de mugró de maduixa dolça,

sento com la teva boca tremola

al acostar-se lentament al meu coll.

I el respir agitat de dos cossos

composen una bella melodia,

de seducció i sexualitat.

I delicadament em submergeixo

dins el teu cos... Al teu cos

esclatant estrelles al teu interior...

Esclaten gens delicadament furioses de plaer.

Veus com m'encenc? Quan solament està la teva presència ,

veus com m'oblido del món? Quan el teu cos esta davant meu,

veus perquè m'agrada acariciar-te? Tant delicadament. 

Per cert tu que volies ser de gran?