UN PETÓ, POTSER SOMIAT O POTSER NO...

Hi ha dies en els quals prefereixo no veure-la perquè la meva imaginació tira a volar fins.........Les ganes de besar-la incendien els meus llavis. Els seus llavis? Imagino el tacte que tenen, suaus i tendres, càlids? lleugerament humits? imagino la seva boca entreobrint-se a poc a poc i puc escoltar la seva respiració profunda i lenta? I no vull imaginar, desitjo que succeeixi exactament això. Vull que no corri l'aire entre nosaltres? I que els volts que carreguen les mirades que intercanviem em recorrin el cos i estarrufin la meva pell? Sento un formigueig des de el cap que baixa per les vertebrés de la meva columna encenen un foc el meu foc. Ahir vam tornar a coincidir sols, vaig ajupir el cap i vaig mirar al no res ( Potser al seu escot) quina calor, què fa, em va dir, vaig corregir la meva mirada i els meus ulls van trobar els seus. Marrons, com grapats de terra. Em vaig acostar a poc a poc sense dir-li res. Em mirava fixament, i jo a ella. I ja està, va succeir això que passa quan dos volen el mateix d'una forma semblant i ja no caben els nervis ni la por perquè no hi ha res ha témer, només cal deixar-se dur? Ja tinc el meu petó. He imaginat molts petons, alguns son millors en la meva fantasia, uns altres em sorprenen i se superen, i pocs, molt pocs, són tal qual els vaig somiar...