Hi han llepades i llepades.. segons el moment, el lloc i la persona pot ser la cosa més vulgar o el més eròtic que un pugui fer... perquè llepar, llepar i llepar... cansa, esgota i pot ser una mica porc... però quan et fonen a petons, carícies i manyagues... rebre un deliciosa llepada m'embogeix... pot ser des del pessigolleig amb la punta de la llengua que estarrufa tota la teva pell i et dóna aquest punt de riure nerviós... o directament aquest llepada gairebé animal que et recorre lent i que em fa inspirar lenta i intensament per a gaudir de tot el plaer que m'envaïx....
Bé aquesta és la meva visió de las llepades....
Striptease de musica.
Una de las poques cançons que en se sencera, la trobo molt especial i potser m'agradaria que ...
De vegades la rutina diària com un desplaçament en tren, esta plena de vida de seducció, de mirades,furtives o no tant , aquest conte en reflexa una d'aquestes situacions.
"Morbo, molt morbo..." això és el que has sentit. Si, quan em miraves, davant meu.. com gairebé cada matí.
Es que t'agrada la meva maduresa atractiva, seductora, atrevida i de vegades provocadora...
T'ocultes amb un periòdic però t'agrada el joc morbós de les mirades, jo llegeixo o escric, però noto la teva mirada.. si, quan mires furtivament sense que jo et vegi.
He vist el teu pensament, t'intimido?, però si jo no faig gens... Però veig com em mires en el reflex de la finestreta del tren, parles francès? Qui...
Però en una d'aquestes mirades he llegit els teus pensaments, les teves pupil·les... I és que t'he donat morb, molt morb, però si jo no faig gens... solament llegeixo, escric... i miro per la finestreta... és cert, somric però és pels meus pensaments.
Però els teus, me'ls imagino.. i jo, no faig res...
Fins dema... ,,,,,,,,,,,,,,,,
Striptease de musica.
Una cançó que al seu moment va triomfar i que fa poc va tornar a sentir-se.
Havia una vegada dues persones que gairebé no es coneixien. Res les unia abans, vivien en dues ciutats diferents, no tan llunyanes com per a ser mons distints però no tan properes com perquè fos fàcil trobar-se. Aquestes persones van compartir unes hores que el pas del temps no va poder fer que oblidessin. Cap recorda massa bé què es van dir, però si recorden les cames entrellaçades sobre els llençols, l'aigua relliscant sobre els seus cossos nusos , els sorolls de la ciutat nocturna esmorteïts per les cortines d'una habitació d'hotel on només s'escoltava el so líquid dels petons, de les llengües recorrent la pell del altre, i dels sexes enfrontant-se. Tots dos es van aprendre el camí del plaer de l'altre, i van desitjar recórrer-lo novament. Potser, més aviat que tard, tornin a trobar-se.
les seves galtes enrojolades i llargs rínxols blancs,
que brillaven com el sol,
ell la mirava a la cara,
però la veia en la seva imaginació.
Ell, vestit blau marí, ulls blau turquesa,
somriure agradable,
recordant el primer dia , que la va veure,
era tan bonica, es tan bonica, s'apropa,
la besa suaument, i amb un gest seductor,
la convida a ballar.
Es una musica molt romàntica,
com amants sota lluna plena,
dansen amb curosos passos,
i petons robats ,per la pista de ball.
Acaricien els seus rostres amb dolçor,
amb amor, somriuen tímidament,
ella enrojolada, el mira a l'infinit dels seus ulls
tots dos somriuen amb el cor.
Una nit es van jurar amor etern,
fins a la fi de les seves dies,
sense oblidar-se mai un dia.
Mes de 40 anys fent niu junts,
sempre ple de dolces mirades
i farcit de somriures tendres.
No havia frontera per a ells,
un obsta-cul no els desesperançava ,
s'estimaven malgrat tot. I si era fosc i amb els seus ulls no es podien veure,
amb les seves ànimes si es podien tocar....
I amb els seus cors estimar.
Poema dedicat a l'amor , i a tots el que creuen amb ell, i no nomes l'amor de parella també l'altre amor. Malgrat que a vegades es dolorós i tantes vegades pur, fort, etern i meravellós.
Striptease de musica.
Amb aquest post vull iniciar una nova secció al bloc la de la musica, per que a traves de la musica,també es despullen histories i records.
Ahir vaig esta a un concert de Santa Cecília i una de les cançons la que poso en primer lloc era com un himne , als meus anys joves tantes vegades tocada amb la guitarra al voltant de uns amics i un foc , després vaig recorda la segona i crec que malgrat els anys totes dues conserven un missatge , actual i necessari.
Tenia ganes de parlar-vos un dia de aquesta feina meva de Striper, que despullar-se en public i amb certa gracia no es gens fàcil, i a mes te el seus riscos a vegades sembla que tinguis que acabar totalment indefens amb pilota picada a sota de un munt de gent, i els canvis de temperatura als que esta sotmès, de tant en tant agafo un refredat de collons.
De fet a mi lo del striptease me agrada en parella , entrar a la habitació sentir la musica amb la llum de unes espelmes mmmm. I els sostenidors que et cauen a sobre.
A vosaltres us agrada això del striptease, n'heu fet ho us han fet algun cop?
Jo us poso el repertori de musica que tinc depenent de la situació , quina escolliu?
No vull renunciar a la deliciosa llibertat d'equivocar-me.
(Charles Chaplin)
Peró tampoc vull recrear-me en la justificació d'equivocar-se
(Jo mateix)
LA CONTRAPORTADA
La contraportada ha sigut una secció habitual aquest post, i ara neix com un nou bloc, un bloc que també escriurà el Striper hi on despullara temes d'actualitat, el podeu visitar AQUI.
Crec que es el primer post que faix per recomanar un llibre i en aquest cas es UNA SORTIDA DIGNA, ple de contes i ple de vida , el seu autor es Jesús M. Tibau company blocaire de Tens un racó dalt del món.
SI PARLO DELS TEUS ULLS Si parlo dels teus ulls em fan ressò cadiretes de boga i un ponent de coloms. Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.
Si parlo dels teus llavis em fan ressò profundíssimes coves i ritmes de peresa. Els teus llavis, tan pròxims com la nit.
Si parlo dels teus cabells em fan ressò platges desconegudes i quietuds d'església. Els teus cabells, com l'escuma del vent.
Si parlo de les teves mans em fan ressò melicotons suavíssims i olor de roba antiga. Les teves mans, tan lleus com un sospir.
Si parlo del teu cos, del teu cos que he estimat, només em fa ressò la meva veu, i llavors tanco avarament els ulls i em dic, per a mi sol, el secret dels camins que he seguit lentament a través del teu cos tan càlid com la llum, tan dens com el silenci.
LA FIDEUA La fideua es una recepte molt variable no ja depenent del territori si no també cada cuiner te el seu toc, per exemple al país Valencià es fa amb fideus gruixuts i a Catalunya amb fideus prims.
EL FUMET
En primer lloc es molt important el fumet els ingredients son:
Sobrara fumet el podeu congelar en fraccions per utilitzar mes cops.
1,200 gr. aproximadament de peixos de roca (morralla), cap de lluç...Espines..
1 porro 1ceba 2 pastanaga( Ho tallem petit)
1 farcell d'herbes (Julivert, llorer, romaní, farigola, etc) ja els venen fets
8 cullerades d'oli d'oliva
1 got de vi blanc
4 litres d'aigua Sal
Per fer-ho posem l'oli a la olla i sofregim lleugerament els ingredients, afegim aigua i esperem que comenci a bullir molt important no ha de bullir mes de 30 minuts, després colar i reservar.
La Fideua
Necessitem ;
Fideus prims
Fumet
Oli suau d'oliva
oli de Gira-sol
sipia
Gambes
un all
En primer lloc a una olla o una paella molt grossa posem l'oli de gira-sol , i quant estigui calent anem fregint els fideus fins que es posin rossos , millor anar tirant els fideus en poca quantitat, després posar a un colador que deixin anar l'oli i reservar.
A la paella on farem la fideua posem oli de oliva i daurem l'all amb pell que retirarem , fregim els caps de las gambes quant estiguin fets els aixafem amb in cap de morter per que deixin anar tot el sabor , i incorporem el caps al fumet que tindrem escalfant a foc lent, fregim les cues de les gambes, la sípia la podem fer amb una paella apart amb poc oli i la incorporem , quant la paella estigui molt calenta amb un minut o dos hi ha prou , la incorporem a la paella amb las gambes, li afeixi'm els fideus i ho remenem tot , i afeixi'm el fumet que del que haurem tret els caps de las gambes, que cobreixi els fideus, ho deixem fer fins que haguí absorbit el fumet.
Es menja amb un all i oli que posarem a la taula per cada un es posi el que li vingui de gust.
BON PROFIT.
POSTRE RETROBAT
Diumenge remenant els meus apunts de cuina vaig trobar aquesta retall del regió 7 del 2002 , que guardava per la foto om surto, coi em va fer molta il·lusió, la recepta era meva .Era una variació d'aquesta recepta.
Aquests els vaig fer a la feina per el dinar de nadal.
El meu petit homenatge al Víctor per els seus 300.000 registres. EL SEU BLOC
http://vpamies.blogspot.com/ La dona que es creia insignificant. Havia una vegada una dona ella es veia, lleixa, esquifida he insignificant i així es feia veure als demés. Un dia el va va veure i es va enamorar de aquell home que era el lo que sempre havia somiat . Passava davant seu diàriament. I nomes li deia? hola? Quan va anant agafant confiança, li donava el bon dia. Somiava amb un frec seu, amb una carícia. Però nomes rebia ignorància o frases seques. La dona insistia, encara que cada frase antipàtica li feia mal, la feria en el més profund. Ell sembla no adonar-se. Havia dies que ho duia més o menys bé, uns altres marxava malenconiosa a casa. Sabia que no tenia molt que oferir-li nomes el seu afecte, la seva calor i els seus braços oberts. No tenien gens que veure la una amb l'altre. Ell dur i fred amb ella. I ella erre que erre . Fins que un dia, ell va dir una paraula amable! La diminuta enamorada es va créixer. Va veure que un esbós de somriure anava dirigit a ella. Se li van anar tots els descoratjaments, va pensar que tenia força ser suficient per a anar acostant-se a Ell I creia que arribaria el dia en el qual li digués tot el que el desitjava . Va anar augmentant la seva auto-estima, el seu valor. A Ell ja no el veia tan gran, ni tan fred, ni tan llunya. El veia de la seva alçada , ara veia els seus llavis a prop. Li va poder donar aquest petó, aquesta abraçada. Li va transmetre la seva calor, el seu poder. ...i van ser feliços.
El home que es creia insignificant. Havia una vegada un home ell es veia, lleix, esquifit he insignificant i així es feia veure als demés. Un dia ela va va veure i es va enamorar de aquella dona que era el lo que sempre havia somiat . Passava davant seu diàriament. I nomes li deia? hola? Quan va anant agafant confiança, li donava el bon dia. Somiava amb un frec seu, amb una carícia. Però nomes rebia ignorància o frases seques. El home insistia, encara que cada frase antipàtica li feia mal, la feria en el més profund. Ella semblava no adonar-se. Havia dies que ho duia més o menys bé, uns altres marxava malenconiós a casa. Sabia que no tenia molt que oferir-li nomes el seu afecte, la seva calor i els seus braços oberts. No tenien gens que veure la un amb l'altre. Ella dur i fred amb ell. I ell erre que erre . Fins que un dia, ella va dir una paraula amable! El diminut enamorat es va créixer. Va veure que un esbós de somriure anava dirigit a ell. Se li van anar tots els descoratjaments, va pensar que tenia força ser suficient per a anar acostant-se a ella. I creia que arribaria el dia en el qual li digués tot el que el desitjava . Va anar augmentant la seva auto-estima, el seu valor. A lla ja no la veia tan gran, ni tan fred, ni tan llunya. La veia de la seva alçada , ara veia els seus llavis a prop. Li va poder donar aquest petó, aquesta abraçada. Li va transmetre la seva calor, el seu poder. ...i van ser feliços.
.............
I aquest contes tenen allò que en Castellà diuen “ Moraleja”
“ Per dura que sigui la pedra la persistència de una gota d'aigua
li acaba fent forat “
" I cal que ens agradem nosaltros mateixos , per agradar als demes"
Afexit avui 15-11-2009 a les 22,07
En referència al post anterior.
Finalment avui m'he trobat amb La Núria i el Gerard, ha sigut un dia de nervis havíem quedat a les 18 hores, ens hem fet petons , ens hem abraçat, i ens en conjurat , que teníem que reprendre el contacte, i reprendre la relació pare-fills que absurdament se havia trencat, i molt important hem rigut junts. Estic content i feliç. La Núria esta molt guapa ei i el Gerard també.
Aquest bloc ha estat testat clinicament, llegir-lo i comentar els post no produeix al·lèrgia. La única reacció que produeix és el meu somriure. No ho dubtis fes-me somriure. No soc poeta ni soc escriptor tants sols escric per que visc, sento, tinc fantasies i a vegades soc feliç i a vegades estic trist.
.png)
.JPG)
