dijous, 27 de març del 2008

ON SON ELS LIMITS?





( Disculpeu la foto no m'ha quedat gaire bé però crec que serveix per il·lustrar el tema)

Ja fa molts anys vaig sentir al Dr. Corbella parla dels espais personals dintre de la convivència amb la parella ho va il·lustrar amb un dibuix, similar als que jo he posat, crec que el espai comú pot estar clar.Però els espais personals.

On penseu que esta el Limit?
El te que conèixer tot la teva parella?
Pot haver o no una part que desconegui?
De tot plegat que penseu?


Crec important remarcar que en el espais personals no incloguen evidentment dolçe vita sexual fora de la parella aquest es un altre peliagut tema.

46 comentaris:

Josep B. ha dit...

És el punt més conflictiu de qualsevol parella, saber fins on has de cedir espai i a partir d'on has de dir aquí comença el meu ...

Suposo que, com sempre és un tira i arronsa, el problema és que de vegades renunciem a una part del nostre espai sense adonar-nos que és pràcticament irreversible.

I llavors comencen els problemes.

Marta ha dit...

STRIPER
Jo crec que cada un de nosaltres em de tenir la nostra parcel-la personal i privada. No cal enganyar ningu, pero no cal que ho sabem tot del altre.
petonicos dolços.

Anònim ha dit...

Hola! Casualment he descobert aquest blog, i la veritat, m'encanta. Principalment perque t'ho has "currat" molt, com s'acostuma a dir. No es frequent trobar blogs disenyats amb tan bon gust, amb plantejaments tan actuals i que convidin tant al dialeg (que basicament penso que es el que un blog ha de ser, un espai de dialeg, i no sols un temple eregit al narcisisme de qui l'ha creat, com passa en alguns casos), i sobre tot, en català. De totes formes, he d'admetre que no acostumo a endinsar-me en el mon dels blogs.

En el que fa referencia al tema que exposes, penso que volguem o no, el mon de la parella no es sempre un mon ple de llum, hi ha foscors, inevitablement, crec, ja no en el tema sols del sexe fora de la parella, sinò de la confiança que hi puguis tenir, que no pot ser total. Menció apart mereix el fet que som essers humans, i per tant, com fulles en un dia de vent, som titelles del desig, d'aquest inutil combat (com diria aquell magnific llibre de Marguerite Yourcenar, Alexis o el inutil combate) contra la moral, el que hauria de ser, i la naturalesa humana.

Be, no et robare més espai. Sols dir-te que m'ha encantat el teu blog, i que m'hi deixare caure sovint.

Xavi

Ingrid ha dit...

Buuuufa! el món de la parella és bonic però difícil alhora.
On és el limit? això només ho sap cada parella. Hi haurà parelles més exigents, més acaparadores, n'hi haurà de més despreocupades, de méslliberals, etc.
A mi molts no entenen el tipus de ralació que tinc, però a nosaltres ens funciona.

El veí de dalt ha dit...

Els límits? Són fins allà on arribo a tocar-te, és clar.

Anònim ha dit...

Els limits en una parella han de respectar-se però d'una manera mútua. Sempre passa que al començament, es com que no hi ha secrets, tot es vol compartir, fer junts però el dia a dia, la rutina, la convivència ens fa adonar que tot i que es comparteixi tot, hi ha d'haver espais propis, espais on l'altre potser no hi entra però perque en aquell moment no hi vols que hi sigui, no vol dir aixó que se l'enganyi, però senzillament que son coses tan teves que no fa falta que les conegui.

El problema de tot aixó es que si un ho deixa clar des d'un principi, no té perque pensar ni que enganya ni que l'enganyen. Ara quan ja s'ha cedit massa terreny i llavors es vol recuperar... uffff!!
...Es complicat, massa per no dir que sovint fins i tot es impossible.

Petonets!!!!

Finestreta ha dit...

Ostres quin tema més interessant! A veure, anem per pams:

1. El límit depèn de cadascú, evidentment!

2. La teva parella no té per què coneixer-ho tot, crec jo, perquè tots necessitem intimitat, mentres el que formi part de la teva intimitat no sigui una falta de respecte envers l'altre, és clar! Ara, tot depèn, perquè si la meva parella tingués una part molt grossa per mi desconeguda, llavors potser seria un problema... no? D'altra banda, si resulta que sents que la teva parella invaeix el teu límit, doncs no passa res per fer-li saber, no? I si t'estima i sap entendre't, et deixarà el teu espai.

3. Va lligada amb l'anterior, sí que hi pot haver una part que desconegui, i tant, què hi ha de dolent?

4. Doncs ja t'he dit el que en penso!

Waipu Carolina ha dit...

Un temita bien complicado y lleno de controversia.
El espacio propio siempre es esencial.Y que cada parte lo respete más todavía.
Luego en el espacio personal no siempre es completamente necesario que se investigue hasta lo más íntimo, cada quien debe tener su terrenito personal para sus momentos de reflexión y descanso.
Un beso

Sylvie ha dit...

Jo crec que aixo es va creant a mida q es crea la parella com a tal. Els teus propis limits poden canviar en funció de amb qui estàs. I també la situacio externa... si estàs tot el dia fora de casa per feina per exe, potser no et ve tant de gust té un espai sola, al reves. NO sé , com diu Finestreta depen de cada un, de cada parella, de cada moment... jo penso que ha de ser algo natural.
Molts petonets

Ana ha dit...

Cada parella ha de marcar els límits i què vol donar a conèixer i que no. Nosaltres ho compartim tot i coneixem els més íntims racons, és un estat al que costa arribar, es necessita molt respecte i confiança, tant en la teva parella com en tú mateix sinó és fàcil que es malmeti la relació. Però quan arrives a poder compartir-ho tot... això no té preu :)

Anònim ha dit...

jo trobo que és complicat...

Carme ha dit...

doncs jo penso que son imprescindibles aquests espais personals. ambdós d´una parella tenen interesos diferents i aficions diferents. Si no hi ha aquests espais personals crec que la parella es deteriora. O almenys jo em sentiria ofegada..

aina

Antoni Esteve ha dit...

Jo crec que es imprescindible l'espai propi, però la nostra parella ha de saber que el necessitem i perquè l'utilitzem, perquè si no li expliquem pot semblar que el que necessitem es desconnectar d'ella.

Anònim ha dit...

Jo també penso com la majoria, l'espai propi és habitualment imprescindible. Conèixer totes els coses de l'altre pot ser una bonica utòpia o una excepcionalitat, com la que explica l'Anna, (i no dubto que aconseguir-ho sigui meravellós) però ha de ser una relació molt especial per a poder arribar-hi...

helena ha dit...

On penseu que esta el Limit? EL limit tel pots posar o tu o tel pot posar la part contraria.

El te que conèixer tot la teva parella? Home la gràcia és que amb el temps i l'espai es vagi integrant més a la teva bombolla...

Pot haver o no una part que desconegui? Crec que mai arribem a coneixer del tot a les persones que tenim al costat, això és bo, una mica de misteri sempre va bé...

De tot plegat que penseu? L'espai propi és necessari si no poguessim ser individuals perdriem l'identitat. Respectar l'espai de l'altre és un simptoma de confiança que s'agraeix a la vida en parella.

Cosespetites ha dit...

El que som com a individus, ens enriqueix com a parella.

No ho vull saber tot de tu; de mi tot no t'ho explicaré. No cal. D'això es tracta.

estrip ha dit...

No s'ha de conèixer tot, jo crec que no. Bé, no és que no "s'hagi", potser no cal. Però hi ha parelles que si ho necessiten. En fi, com era allò de tants caps tant...

salut!

Unknown ha dit...

El límit el posa cadascú, segons el criteri, és molt difícil establir un criteri comú per a tots. Per què, tots entenem el mateix per límit?

Striper ha dit...

skorbuto :
Renucias, irreversible,problemes doncs si..
martona :
D'acord amb tu..
Anònim Xavi:
Gracies per las tevas paraules i també per el teu comentari el trobo molt encertat torna quant vulguis.
Ingrid .
Tot depend de la cada parella , pero suposo que hi haura uns minims,Per cert deixes l'incognita del teu tipo de relació. Benvinguda.
El veí de dalt:
A tocar que ?
Xesca:
Estic d'acord amb tu pero a la practica es dificil..
Finestreta :
Ben dit jo també penso que hi han petites coses que potser no volem compartir per que son molt nostres.
Waipu Carolina:
de acuerdo contigo Carolina, besos.
Sylvie :
Pero potser a vegades si que vols un espai en alguns moments i llavors..Petons.
Ana:
Personalment i per lo que he vistaltres comentaris elogian la teva realitat pero jo la veig molt dificil de asolir.
Sense fer soroll :
Sens dubte ho es.
AINA;
Sentirse ofegat si es molt habitual, i no es gens positiu per la relació.
Antoni :
Ben dit pero tot no ens queda cap reconet secret?
Carme R :
Plenament d'acord amb tu Carme.
helena:
O negociat no ?
Amb la resta d'acord.
Cosespetites.
Bon raonament.
estrip .
Tans caps tans barrets, pero a la vida de parella ni han molt de comuns molt generals.
Núria ;
No per cada persona el limit pot ser diferent, pero també pot dependre del consum d'espai propi que faci cada menbre de la parella, i a vegades aixo es la font del conflicte.

Judit ha dit...

els límits estan allà on tu els vulguis posar. Hi ha coses tan personals que la parella no arribarà a saber mai, o pel contrari, pots optar per ser al 100% transparent... però em sembla que tothom té un petit secret per amagar... o no? Petons!

mossèn ha dit...

el límit ??? ... evidentment, et recomano el de "La Frontera" amb la seva canço en "el límite del bien y del mal" ... salut

Anònim ha dit...

M'agrada tenir el meu espai propi, els meus secrets, que pot ser un dia deixeran de ser-ho.
Hi ha coses molt personals que la parella no arriba a saber mai, tu no contes totes les teves històries, contes les que vols contar,. El límit el posam nosaltres.
besadetes

Sara Maria ha dit...

El meu pare, després de 40 anys de casat, deia que la meva mare el sorprenia cada dia.

Lara ha dit...

Crec que sempre te que haver una mica de misteri ;)
Petons!

Marta ha dit...

A vegades, per alló de preguntar, ens responen coses que no ens agradan fins el punt de fer-nos enfadar, per lo tant, si no vols que et contestin alguna cosa, estalviat la pregunta. No cal coneixar-ho tot. Mes val que tu ho vagis descubrin a poc a poc!!!!

Anònim ha dit...

Es molt dificil contar-ho tot, pero tb es deveres que hi han coses i coses, creec que tot el mon sap el que es important que la teua parella sapiga i el que es algo que no passa res per no dir-ho, no se igual m'equivoque

Mirielle ha dit...

per mi sempre hi hauràn coses que una persona no sabrà de l'altra, i penso que és necessari conservar-ho, no com a secret íntim ni com a cosa inconfessable, sinó simplement allò que només et pot pertànyer a tu i que l'altre ho pot anar descobrint a mesura que passes l'estona, és la gràcia d'un relació ;)

Anònim ha dit...

jo crec que cada persona ha de fer la seva vida i mirar pels seus interessos, tingui parella o no.
pq si un té una vida plena i independent és més fàcil que tingui una bona relació de parella.
a mi no me convenç el tipus de parella que van sempre junts a tot arreu. crec que cadascú ha de tenir els seus amics, la seva feina, les seves aficions...

mil besets!

LlunA ha dit...

Cada parella, cada persona és diferent. Així donçs, diferents son els limits i espais de cada persona i cada parella...hi ha un munt de possibilitats i s´ha de trobar una que sigui la millor per tots dos. Per no trencar res, per cuidar la relació!

Lucia Luna ha dit...

Crec que no han de haver límits,en el moment que es posen, crec que "la parella", deixa de ser-ho, cada persona es individual i lliure, i pot compartir, pensaments, fantasies, sentiments, tot lo que vulgui amb la seva parella, lo complicat es la reacció a vegades quan ho expliques tot, no creus?
Es un tema complicat, ben pensat, si senyor.

Petons i bon cap de setmana maco.

pluja ha dit...

Jo crec que cal mantenir sempre un espai propi. És molt necessari perquè una parella és la suma de dues individualitats i això no s'ha de perdre mai de vista! Si ens acabem fonent absolutament en l'altre ens perdem nosaltres mateixos i així no anirem bé! Crear un bon espai comú´està molt bé però no perdem MAI el nostre espai personal.

Joana ha dit...

Els límits s'entenen amb llibertat.
Els espais personals són vitals en qualsevol relació. Sense espai hom s'ofega i si no respires et mors.
Bon cap de setmana Striper!

zel ha dit...

Jo he arribat a una edat que no vull límits, ni per mi, ni pels altres...
Crec que les persones amb una mica d'honradesa i un poc de seny, un pols de sinceritat i una espurna de fidelitat als bons ideals ja saben com i quan la cosa no pot anar més enllà, per tant, confiança, que cadascú sap el que li convé. Ara els límits intento posar-los als meus fills, amb l'espurna de confiança, el sac d'amor, el doll de protecció i el camió de paciència...
petonets, maco!

Unknown ha dit...

Doncs a mi m'agradaria saber que s'ha de fer amb una persona que ofega el poquíssim espai propi que tinc i el gairebé inexistent espai comú, per dedicar-lo al seu propi espai. i també voldria saber quines coses són les que han de formar part d'un espai comú, es a dir estan aquí les feines de casa, els fills, els diners, les sortides, les compres, les malalties i els problemes, o això és simplement cosa de dones.

Adise ha dit...

El espacio personal es vital que se mantenga intacto, aunque compartamos todo con nuestra pareja hay un tiempo y un espacio que necesitamos que siga siendo sólo nuestro.

La cantidad ya dependerá de cada pareja y cada situación, en mi caso, sin ir más lejos, tenemos nuestro tiempo y espacio casi impuesto jajaja

Un besito y gracias :)

Lula ha dit...

Per mi és impensable no tenir un espai propi, que es elàstic és clar, depenent de la parella, del moment, etc.

Com algú em va dir una vegada : ho volem tot fins que ho tenim, és a dir, quan ja ho tenim tot, ja no ho volem, així que consequentment cal no tenir-ho tot.


Petonassos!

Fujur ha dit...

tot dintre d'uns límits... oi?? no soc cap taliban .... jejeje

merike ha dit...

FINÉS ENTÀ TOTS E TOTAS: Comprava avui un llibre que necessito!!!

Ana ha dit...

Crec que s'estan barrejant coses, una cosa és compartir-ho tot, en quant a saber què pensa la teva parella en tot moment, quines coses li agraden i quines no, quins dessitjos íntims té i una altra és que cadascú tingui les seves amistats i les seves aficions. De la primera part és maco conèixer-ho tot, clar que sempre queden coses per descobrir perquè sempre es donen noves situacions en la vida i hi han noves respostes de l'individu. De la segona part és maco poder compartir aficions i amistats però com éssers individuals que som hem de diferir en algunes coses clar. I compartir-ho tot no vol dir renunciar a l'espai propi, o a la teva individualitat ben al contrari, perquè li pots dir tranquilament a l'altra persona, mira tú necessito una estona per mí i respectar quan l'altre t'ho demana.

Igrein ha dit...

Natres tenim el nostre propi espai. Els dos ho sabem i no traspassem els límits. No sería just ni bo per l'altre.
Per exemple, ell sap que tinc un blog, i si alguna entrada no em convenç li demano que la llegeixi i que em digui que en pensa, però mai hi entrarà si no li demano i, aixó si, mai mai llegirà els comentaris de la gent o els altres blogs.

No faig res de dolent, però es el meu espai i ell no interfereix en ell... igaul que jo no interfereixo en el seu.

Això si, completa confiança l'un en l'altre. Si un dia ens deixem d'estimar ens deixarem i prou, sense embolics ni putadetes.

Un petó!!!

merike ha dit...

Si era una dona soltera jove...

Striper ha dit...

STRIPER DIU:
Tots els comentaris s'han dirigit als espais personals, cap al fisic, per exemple el respecta aquella capça on guardas aquells objectes que un valor de record, de un altre relació o de unmoment especial, potser cartas, escrits teus.. Aixo crec que també se ha de respectar mutuament.
De un altre banda la Luluji fa esment a conflictes quant pots explicar depent quines coses, Jo personalment soc molt pudoros d'explicar, sentiments i interioritats d''altres relacions, encara que t'ho demanin. Crec que aixo pot generar mes conflictes que un altre cosa.
LLuNa :
Jo també crec que sempre ens guardem alguna cosa.
mossèn.
Bona recomenació.
kpi .
Plenament d'acord. petons.
Sara Maria .
M'ho crec plenament una dona mai mai deixar de sorpendret d'aixo poso avui la ma al foc.
Lara :
Al menys una mica no?
Marta :
A vegades pot la curiositat i despres be la ferida.
Lansbury.
Potser tens rao,coses que en quedem.
Mirielle :
Si aquestes coses que nomes ens pertanyan a nosoltres també existeixen.
mercè.
Jo crec que per lo que dius la satifacció personal serveix per enfortir la parella.
LlunA :
Acordar limits potser si.Però si els que necesita cada escu son molt distants?
Luluji :
Reacción devant de confesions si poden se imprevisibles.
pluja :
Just et tenen que estima a tu i tens que ser tu.
Joana :
Incorporas lo de espais VITALS, si jo penso que existeixen i que no es poden diluir.
zel :
Llibertat, responsabilitat, confiança ....
maricel :
Dialeg però de veritat, no sempre es blanc o negre, comprensio, sapuiguer que igual cedeixen pero si s'estira molt la corda, l'altra part pot actuar tirant mes capa el seu canto, analisis de tot no de un fet concret i aillat en un moment.Paciencia mutua..
Adise .
Vuelve a salir el cocepto de vital, bien!!
Lula :
Elasticitat si pero mutua, si evidenment el que tens ja no es desitja.
Fujur ;
Limits sempre han d'existir.
merike ;
Va visiteu el bloc de la Merke que als 60 anys i a Finlandia esta aprenent Catala, mereix el nostre suport i colaboració a que si.
Ana:
esta clar que una cosa es coneixer la persona i l'altre el respecte a la seva individualitat i intimitat si vols jo recordo un cop una discusió amb una parella que remenan les meves coses va trobar una llibreta on johabia escrit coses sobre altres relacions anteriors, penso que fets com aquest son vulnerar la intimitat.
Igrein :
De veritat admiro lo que em dius es veritablemt molt bo, i pense que molt correcte.
merike;
Suposo que et refereixes a la epoca de les cançons que has penjat al teu post no?

Jo Mateixa ha dit...

Crec que tots tenim dret a tenir una mica d'intimitat apart de la nostra parella, els nostres petits secrets (o grans, segons).

No crec que la nostra parella ho hagi de saber tot, però no per que hi hagin coses per amagar, simplement per que hi han coses de les nostres vides que han de ser nomes nostres, com records d'altres experiencies o moments amb altres persones que han de quedar per nosaltres i per ningu més.

Petonets guapo i recorda de canviar el rellotge aquest nit!!!!!!!

Anònim ha dit...

creec que tens rao, jo solc ser una persona molt comprensiva, per eixemple no guarde res de les altres relacions pero comprenc que la meua parella si ho fassa, encara que si ho fa no m'agradaría saber on, hem sentiría temptada a mirar i millor no saber amb exactitud que li fa recordar a unes altres, encara que sapiga que per supost les recorda, com jo recorde els meus

Ana ha dit...

Per ceert, molt bó el tema, ha donat i potser donarà molt de sí :) Felicitats!

Striper ha dit...

Jo Mateixa :
No nomes tenim deret a mes crec que ho necesitem.
Lansbury:
Aquestes coses crec que millor no han de sortir.
Ana :
Moltes gracies Ana, crec que es un tema molt important en la parella i font de molts conflictes.

- Begin Motigo Webstats code -->