dimecres, 14 de maig de 2008

PLORAR....

Potser per porto uns dies amb mes núvols que sol, m'ha vingut de gust escriure aquest post. Jo que tinc una edat ( meravellosa ) i que de la meva infantessa recordo que em deien “ Els nens no ploren això ho fan las nenes “ . I després sempre recordo al llibres de historia la famosa frase
“ Llora como mujer lo que no has sabido defender como hombre “

Durant un temps el debat “home dur versus home sensible”. Per sort crec que ja esta superat i els homes també tenim dret a plorar. Ningu pensa el contrari?


Perquè malgrat plorar sigui sintoma de dolor, tristesa, angoixa, jo crec que es una de las funcions mes encertada que te el cos humà perquè plorar es el millor analgèsic, per els mals del cor i l'anima. I curiosament no tenim reparo en manifestar altres sentiments en public, la majoria de vegades ho amaguem. Molts cops al cine que hi han aquelles escenes que fan plorar la majoria dissimulen. A mi personalment no em costa gaire que s' humitegin el ulls a vegades llegint un llibre.

No creieu que plorar es necessari i sa? I que no tindria que ésser una situació vergonyosa ? Ni de feblesa?



Espero que el tema de avui no us haguí fet plorar, que malgrat tot sempre he dit que prefereixo fer riure que plorar.


PREMIS.

Dir que he rebut premis de la Jo Mateixa, de Aigua- clara, i de la Maria Jesus de Zona Iluminada, però ja faré repartiments a un altre post.


AUTO SPAM.

EL PROXIM POST EL PENJARE EL DIA 16 A LES 07.00 HORES, ES TITULARA “CAMI” I AQUI UN PETIT FRAGMENT


“si alguna vegada arribo a ell, serà d'una manera de la que no ho hagi fet ningú”

48 comentaris:

martona ha dit...

STRIPER
Plorar no es cap feblessa, ni de cap de les maneras es vergonyos.
Si tu sabesis els tips de plorar que m'he fet els ultims dies.....ara puc dir que em sento molt millor.
Per fi, he pugut treure tots els mals esprits que m'oprimiant, em sento molt mes forta...i no tinc cap mena de vergonya en dir que soc una "llorona", que hi farem.
Els homes que plorent?...la veritat n'he vist poquets, sera que a mi m'han tocat els insensibles, pero es que encare os pesa massa tot el que de petits os varent repetir milers de vegades, allo que molt be tu has dit "els nens no plorant", crec que si poguessiu fer-ho sensa embuts moltes vegades les coses serian diferents per vosaltres.

petonicos, sempre per tu.
Ostres m'ha fet gracia ser la primera en comentar-te.

Delfica ha dit...

El plorar és molt necessari, cal fer-ho quan un en té ganes i, si pot ser amb una bona caixa de mocadors al costat!!!!
Daludadions constimpades... ATXIIIM!!!!!

zel ha dit...

Ai, rei, benvingut a la casa dels plors, a casa meva som tots ploraners, sense diferència d'edat ni de sexe, i no ens fa cap mena de vergonya, plorem, riguem, ens abracem, ens petonegem...som de la mena del contacte físic...

Jesús M. Tibau ha dit...

El símbol de feblesa consisteix en amagar el nostre desig de plorar per por a no ser prou hòmens.

Núr ha dit...

Sóc ploranera de mena, jo! Abans plorava tot sovint, quan em ficava al llit, com una mena d'exercici abans d'adormir-me. Ara potser ho faig un cop cada 15 dies, prò l'endemà em sento tan bé. No ploro per gans coses, sinó per bajanades, prò m'ajuda a descarregar tensions.

I també ploro molt amb la tele i les pel·lícules! No tinc remei!

Pel que fa als homes que ploren, crec que us n'haurien d'ensenyar! Va tan bé! I a molts els convindria aprendre'n! A més, crec que és més trist un home que s'amaga perquè no el vegin plorar o que fa esforços que plora, que no pas un que plora com una Magdalena.
Senyors, que no sabeu que els ulls queden preciosos, després d'una bona plorera, i amb un somriure de descans?

LlunA ha dit...

plorar és ben sa. Plorar és com la pluja, et renova, et fa sentir millor...plorem d´alegria també no nomès de tristessa i no penso que sigui cap simptoma de feblessa sino de ser persona, de tenir sentiments, de vida!
Petonets

Fujur ha dit...

Sembles el barça amb les seves copes... atesores massa premis noi! ;-)

carmncitta ha dit...

plorar es molt sa home, però encara es més bo expressar el que sentim, dóna el mateix si ets home o dona :)

A mí la veritat no m'agrada plorar en public, em dona molta vergonya, no vull ser el centre d'atenció. A vegades he plorat davant d'algú i ufff...

AINA ha dit...

doncs que vols que et digui.. a mi m´encanta plorar!! crec que hi disfruto i tot(seré masoca)? i ploro i ploro veient alguna pel.li d´aquelles que fan literalment plorar. pero m´agrada.. que hi farem.

tb. riure eh??¿

cuidat

Lliri blanc ha dit...

No crec que un home sigui menys home perquè es posa a plorar. és simptomàtic d' una persona sensible que no amaga els seus sentiments.
Jo ploro sovint...t'ho poden confirmars els meus poemes.
Però plorar neteja i enlluerna els ulls...i l'ànima.

Lula ha dit...

Uiiiii

Jo sóc molt però molt molt 'llorona' que diuen en castellà
Amb tot, amb un llibre, amb una cançó, fins i tot o sobretot amb les notícies....
Ni t'imagines quan és la vida real que em toca... fatal.

Hipersensible.

No tinc cap tipus de vergonya.
No tinc cap tipus de pudor a l'hora de demostrar els sentiments.
Xq??


Besotes!!

fada ha dit...

Jo tinc una aixeta, no tan gran com la dels dibuixos japonesos, però Déu n'hi do com raja. I et quedes tan bé després d'una bona plorada. I moltes vegades les que fan plorar són les hormones... De vergonya, ni una. I quan algun cop he vist un amic plorar, se m'ha fet més proper.

Xesca ha dit...

Plorar no es de ser feble, ni menys que aquell que no plora. L'èsser humà te la sort de poder expressar el que sent en un moment donat, i plorar es un d'aquests sentits que tenim els humans, no val a dir perque ets home no pots plorar, coi!! si et sents trist, o desanimat, o en tens ganes, perque no??

En fi, sovint els homes tendeixen a amagar que ploren per una pel.licula o per un llibre, i tampoc em penso que ho hagin de fer, però... Imagino anirà amb la manera de ser de cadascú, però per feblesa si que no ho penso que sigui qui plora.

2Rodes ha dit...

Jo soc de llàgrima fàcil però sobretot quan ric... de seguida em cauen uns llagrimons dels ulls...

No crec que plorar sigui un simtoma de feblesa...es tractaria d'una altra forma que tenim d'expresar els nostres sentiments, ja sigui alegria, tristor, ràbia, impotència...

helena ha dit...

Jo normalment no era gaire ploranera pero els utlims anys he plorat el que no estava escrit i soposo que encara hem queda molta cosa per plorar. No m'agrada fer-ho amb públic i si puc m'aguanto fins que tinc uns mínims d'intimitat.

Respecte a que els homes plorin, crec que hauria de ser la cosa més normal del món, però també reconec que sempre he estat envoltada d'homes molt forts i quan els he vist plorar m'ha fet molta engoixa. Perque quan segons quin tipus d'home plora és perque la terra s'esquerda.

Antoni ha dit...

Plorar forma part de la meva natura i no per això sóc "menys fort" o més trist. Cal aprendre i entendre els teus sentiments i deixar-los sortir...hi ha res més maco?

una abraçada ben forta i emocionant!

Cesc ha dit...

De vegades plorar costa i de vegades és tant fàcil fer-ho, aguantes i aguantes o bé petes...

estrip ha dit...

qui plora també riu.

Anna i Lluís ha dit...

ufff.. jo ploro tan per tristesa com per alegria.. així que imaginat.. recordo quan vam nar a veure hermano oso.. jo plorant com una babaua i la meva neboda k tenia 5 anys li deia al Lluís.. la tieta està plorant...jeje, i d'alegria ploro molt sovint.. a vegades li he fet un regal al Lluís i acabo plorant jo del que m'agrada.. Expesso molt els meus sentiments.a part, sóc molt sensible..

Eli ha dit...

Jo ploro, quan em sento trista.. i també contenta... d'emoció, i de rabia... al cine, i en sentir una música que em porta records...
Plorar, no ha de ser pas un tabú!
Per mi és natural, i és cert, a vegades és la millor manera de desfogar-se!!!
Ei, però no ploreu, que per això... ja estic jo... ! (porto una ratxa....)
Encara hauré de canviar el titol del meu blog!!! Ja,ja,ja...
No va, jo positiva... Tinc encara moltes raons per somriure..!!!!

Luz de Gas ha dit...

Llorar, reir es lo que nos diferencia de las máquinas y los montruos

Joana ha dit...

Fins i tot plorar, pot ser reconfortant, no ho faig gaire, cert, però el dia que ho faig, després, quedo nova...
Petonets

Carme ha dit...

Ei! que no ha quedat el meu comentari d'ahir! quina ràbia. Fa mandra repetir les coses.
Jo no crec que plorar sigui cap signe de feblesa, a vegade s pot se r fins i tot el contrari, signe d'un gran valor, d'acceptr els sentiments tal com són i no voler dissimular.

Molta gent es disculpa quan se li escapen les llàgrimes. Cres que plorar és bo per a la salut mental i física. Quan ho necessites, és clar. Jo he passat èpoques molt ploranera, i m'anava bé plorar, quan en t enia ganes. Ara fa temps que no ho faig. Però amb les pelis o llibres o històries o poemes o estar davant d'algú que plora, a vegades em venen les llàgrimes als ulls i plorar d'emoció és per ami una cosa fantàstica, encara que no sigui gaire intensament.

I els homes, exactament igual que les dones. No els he vistm plorar gaire la veritat, però sempre que m'hi he trobat, he tingut la sensació contrària a la debilitat: sensibilitat i valentia de fer-ho.

Carme ha dit...

Ah! i el tastet del proper post, pinta molt interessant.

herodes de la betica ha dit...

Por supuesto que hay que llorar.¿quien ha dicho que no?. Siempre hemos estado sujetos a esto sí, esto no, azul o rosa. Vamos, con los lotes de llorar que me doy yo leyendo y viendo una película, y lo a gusto que me quedo. Nuestros sentimientos han de estar siempre vivos, sino no seríamos nada.
Un abrazo stripper, y no me extraña que te den tantos premios.
Te los mereces.

rosalia ha dit...

Parteixo de la igualtat, el tema de les emocions no deixa de ser intrínsec de l’ésser humà, tant dones com a homes. Si pel sistema polític de l’època, exterioritzar un sentiment mitjançant les llàgrimes, la societat i l’ensenyament ho vincula o ho va vinculat com a un signe de feblesa, tant se val. Quan madurem i, sobre tot amb la nostre experiència vital, hem de canviar el concepte i donar a les “llàgrimes” la seva identitat, com a un signe de sensibilitat i no com a debilitat.

herodes de la betica ha dit...

por cierto, se me olvidó comentate que en mi blog hay algo para tí... Un beso, y de momento sin lágrimas...

Anna,la Fdez.O. ha dit...

Un acte natural que sembla que ens avergonyeix de mostrar...

La veritat és que jo no he estat mai de gaire plorar però , com més gran em faig, més m'emocionen les coses i més motius em fan plorar...

El que tinc molt segur que és molt i molt sà !!! Després de plorar, et sents com si t'haguessis tret part d'aquell dolor de dins el pit !!! ...

Joana ha dit...

No sóc massa plonarera, per no dir gens. És clar que alguna que altre vegada he plorat i el cotxe tota sola, és el millor lloc. No m'agrada plorar, em posa de mal humor. Tot i ser una nena, a mi també em deien que no es plora, així que no era exclusiu dels nens, "plora com una bleda". Pel que veig tothom plora molt, però en privat, hi ha situacions en que és politicament correcte plorar, de forma indistinta pel sexe, casaments, enterraments, etc., d'altres en que no. Si plores, vol dir que allò t'afecta i per tant és el punt més vulnerable i per on et poden fer mal i en segons quins casos i al davant de qui millor no ensenyar-ho.
Quin home més organitzat, ja tens el proper post preparat, déu ni dó!

Somiatrufes ha dit...

Recordo que de petit em deien: "ets com un collons d'esponja!". Pobre nen! No, sincerament, plorar és certament alliberador, però a diferència d'altres coses, aquesta la prefereixo fer a soles.

Deric ha dit...

a mi m'agrada plorar... però és clar, jo soc especial

Lansbury ha dit...

A ver si m deja firmar como diria mi Miguel que tendrá mas o menos tu edad "Los hombres no lloran tienen que pelear" a mi particularmente me gusta que lloren pero sentirme protegida.

Luluji ha dit...

I tant que és sa, tant homes com dones tenen dret a expressar els seus sentiments, per mi no és res vergonyós, si no tot lo contrari, admirable.
Cuida't molt maco, val? t'envio un gran somriure :-))

Striper ha dit...

Martona:
Jo tampoc crec que plorar sigui una feblesa i per sort els homes cada cop tenen menys perjudicis en aquest tema.
Delfica :
Si millor no oblidar els klenex.
Zel :
Familia unida en tot hasta en els plors.
Jesús M. Tibau:
Nano amb aixo tens tota la rao.
Núr :
Ja som dos de ploraners i el que dius dels homes molt ben dit. Tens molta rao.
LlunA:
Si que renova i tant.
Fujur:
Gracies!!!!
carmncitta :
Jo crec que a vegades plorar es un acte intim.
AINA.
Que una peli et desperti ganes de plorar jo crec que si que es divrtit que es bona i et transmeteix sensacions.
Lliri blanc :
Si el que passa que durant temps els homes em tingut prohibit ser sensibles.
Lula .
Tal com dius tindria que sr.
Fada:
m'agradat aixo que dius del amic. Un peto.
Xesca .
Per que collons reprimirse si es lo que necesitas en aquell moment.
2Rodes.
Si plorar pots expressar mes coses que tristor.
Helena :
Jo et desitgo que lo que et queda per plorar sigui menys del que esperas.
Antoni ;
No no hi res mes natural ni mes maco.
Un peto,
Cesc:
I de veritat es millor no petar , jo se que en algunes situacions plorare segur i no ho vull evitar i tant es que em veigui. Per exemplei malgrat fa molts anys que el meu pare va morir, cada cop que vaig al cementiri el recordo i em faig un fart de plorar.
Estrip.
Per sort...
Anna i Lluís:
Doncs visca la sensibilitat . Petons.
Eli :
Molts cops es plora de rabia, i de veritat et desitjo que superis la ratxa que el teu bloc te un nom molt maco.
Joana .
Si es cert un es queda ben nou.
Joana ,
Tens tota la rao per tota unes generacions de homes plorar es un sintoma de sinceritat i valentia. El que no se es com creixen les noves generacions.
herodes de la betica ,
los sentimientos vivos i a flor de piel.
Me paso por tu casa.
Rosalia;
Doncs si sensibilitat versus debilitat , un comentari tot ell molt encertat.
Anna,la Fdez.O.,
Ja ho dic jo un bon analgèsic.
Joana .
Ah l'educació jo recordo de molt petit que si algú plorava li feien cantar a la reste “ Ploramiques”
Somiatrufes:
Be de vegades es una cosa intima, i no ens be de gust dona explicacions.
Deric .
A mes de un l'agrada plorar no se si per especial o per únic alguns com jo de vegades per capullo i gilipolles.
Lansbury :
Bonica la sensibilitat non esta renyida, amb ser fort, Jo et confeso un secret sempre m'he identificat amb un os panda per que es tendre pero molt fort a la vegada.
Luluji ;
I recomanable gracies per el teu somriure un peto.

nimue ha dit...

a mi poques vegades em veuràs plorar en públic. Jo sola molt però en públic he d'estar molt desfeta. Ja veus, jo no sóc un noi però a ma casa sempre em van dir que no s'havia de demostrar mai els sentiments en públic i jo m'ho vaig creure i ara ja m'hi he acostumat...

eva al desnudo ha dit...

Plorar es com riure, igual de necessari. Potser abans no estava ben vist que sobretot els homes ho fesen en públic, per sort tot ha evolucionat, inclús mostrar els sentiments tal i com arriben.
Plora el que et faci falta, un beset amb abraçada.

Lu ha dit...

Llora todo lo que quieras!!! Te sentirás mejor luego...
Ni es un signo de debilidad ni es sólo de chicas... es algo totalmente humano!

Martha! ha dit...

Plorar es tan sà com necesari.
Jo mai m'he avergonyit de plorar.. es tan sols simbolde tristesa, igual que un somriure ho esde l'alegria!
nocreus?
un petó

Sara Maria ha dit...

M'agraden els homes que saben plorar i no se'n amaguen.

Orleans ha dit...

Plorar es terapèutic.quan estic una mica down no hi ha cosa que em vingui més de gust.Plorar és un acte pur,encès,intens,amarg i dolç a la vegada que et permet explorar noves tesitures interiors.Quan plres,enriqueixes.Un preguna,striper:PerQuè la meva parella que és una dona mai plora davant meu?m´agradaria llegir la teva resposta.Un petó.

Striper ha dit...

Nimue:
Ja tens rao lo de demostrar sentiments sempre s'ha reprimit.
eva al desnudo :
Per sort tot ha evolucionat. I si em cal ja ho faig.
Lu :
I tanto que es humano.
Martha!;
Exactament i de vegads un pot estar trist per que amagar-ho.
Sara Maria .
Bona eleccio.
Orleans:
Plorar es analgèsic. Ah aquí tindries que haver posat una altra paraula que no fos la de down,
Si la teva parella no plora davant teu, segurament es per com a molta gent li costaria expressar els motius per els que plora , perquè de vegades ho fem i ni nosaltres mateixos ho sabem perquè estem plorant. no t'ha passat mai?

Lansbury ha dit...

Exacte això bolia dir es que ja no me se explicar jajjaaj un beset

caliope ha dit...

carinyo, jo sóc ploranera de mena, m'allibera em relaxa, trec dimonis i em fa pensar millor en alló que em trasbalsa , peró també ploro de felicitat,i aixó si que es gran, explosiu i m'encanta! tot i que darrerament ploro més de tristessa que de felicitat

merike ha dit...

No ploro ja per a l'amic perdut, sap. El temps es cura. Ara passava gairebé un any. Ha d'haver estat la meva culpa que se n'anava fora. Era massa feliç. Ara he de viure sense. Però mai no oblidaré els temps feliços. Em donen força.

horabaixa ha dit...

Hola,
M'agraden molt les fotos que hi poses. Acompanyen molt bé l'escrit.
A més, n'hi ha de força sugerents.

Plorar, n'hi ha moltes maneres, com tot. Crec que en totes les questions ha d'haver un terme mig. Es igual que sigui home o dona. Hi ha gent que brama i ho trobo exagerat. N'hi ha que no ploren mai, i també es un altre extrem.

Mai hem de reprimir el que es natural.
Fins la propera

Striper ha dit...

Lansbury :
doncs aclarit petons.
Caliope ,
Doncs a veure si tot canvia i plores de felicitat , Petons.
Merike.
Els bons records sempre ens empenyen.
Horabaixa;
Dona tampoc calen els espetcles melodramatics.

aigua_clara_ ha dit...

Els homes haurien de plorar igual que les dones, sense vergonya ni sentiment d'inferioritat. Perquè tant els homes com les dones som humans, i expressar els sentiments no és una cosa de la qual calgui amagar-se'n, al contrari. Trobo que l'expressió de sentiments és necessària per sentir-nos vius.

Una abraçada.

Striper ha dit...

aigua_clara.
Estic plenament d'acord amb tu, tots som persones.

- Begin Motigo Webstats code -->