Dies enrere he passat per un problema de salut que m'ha fet minvar força la meva capacitat física habitual, això ha fet minvar també el meu estat emocional, també m'han sorgit d'altres problemes que m'han afectat i de fet encara m'afecten emocional ment.
Amb tot això m'adona t que en situacions com aquestes en las que en molts moments necessitaries un llarg abraç i una esquena on plorar, et ficàs una mascara i dius que estàs bé, suposo que per costa a vegades expressar els sentiments tristos potser vergonya o potser perquè de vegades no saps com expressar aquests sentiments, i et possés un mig somriure de diumenge i un estic bé.
Suposo que no soc el únic que passa per aquí que a molts els hi deu costar molt deixa fluir això. I que la pregunta “ Com estàs? “ i la resposta “ Estic bé ; Vaig fent; “ se han convertit mes en un formulisme social que un indicador de la realitat, perquè igual si dius que tens una luxació de turmell no passa res , però dir que estàs trist i enfonsat potser es un reconeixement que de vegades ens fa vergonya expressar.
Vosaltres penseu en costa expressar aquests sentiments?
Per vergonya, pudor,perquè?
PREMIS
La Maria Jesús de Zona Iluminadai la Rofelfu de Armonia en van donar el premi “ Amigos para siempre”. Jo el tinc que donar a 5 persones i com tots el que em comenteu us el mereixeu serà per el 5 primers que em comenteu.
AUTO SPAM.
EL PROXIM POST EL PENJARE EL DIA 2 A LES 18.00 HORES, ES TITULARA “PRIMER ES?” I AQUI UN PETIT FRAGMENT.
“la història d'amor o la del sexe..”
.png)
.JPG)
44 comentaris:
Jo moltes vegades també em sento així, però en el fons jo si que se perque dic "Estic bé, vaig fent". Ho dic perque realment se el que hauria de fer per canviar la meva situació i no ho faig perque tinc por (a sentir-me més malament encara o a equivocar-me). I com que crec que la gent em dirà que faci el que jo ja se que hauria de fer, i no ho vull sentir, doncs vaig dient "Estic bé, vaig fent"...
Bon dia guapo,
tots i totes passem etapes, dies o bé situacions que ens alteren o entristeixen una mica.
Jo expresso, això sí, agafo una bona amiga i en parlo.
No t'enfadis però els homes, en general, crec que us costa més, potser penseu que es una debilitat!.
Cuida't molt i avui... cinc petons! que son curatius....
Me atrevo por primera vez a hacer un comentario sin usar el traductor, a ver si voy a prendiendo.
Una amiga mía cuando le preguntaban: ¿Cómo estas?
Ella respondía: Bien ¿o te lo cuento?
Es importante también tener una persona que esté dispuesta a escuchar esos sentimientos que algunas veces tratamos de ocultar por diferentes motivos, tampoco queremos ir llenando de nuestras miserias a todo el que se nos acerque.
Esa persona que amamos, deseamos, sin duda tiene que ser también un amig@ que nos de la confianza para poder compartir todo lo bueno y lo malo. Es más si esa persona es así ella misma se dará cuenta siempre que algo sucede.
Besos
Ens llegim i ja compartim tristor...
una abraçada!
es que una resposta que no sigui aquesta, ja sap que el següent és: ah no? que et passa? i després has d'explicar-te.
Segur que aquí si tinguis ganes d'explicar-li que et passa segur que no li contestes amb aquesta resposta automàtica.
HOLA!! primer de tot em sap greu el teu estat de salut, espero que estiguis millor, i facis tot el que puguis per recuperar-te i per millorar-ho, ja sigui menjant bé, fent esport, caminar, nedar..
i per altre banda, dir que quan la gent et pregunta si estas bé, també és molt relatiu, perquè pots ser feliç, però aquell dia justament, t'has discutit amb la parella,mare,pare.. i no li driàs.. és k mira, m'ha passat això.. dius si estic bé, ara si és un amic de confiança, que més o menys ja sap quina és la línia de la teva vida, evidentment li explicaràs.
Petons guapo!
Anna
Tothom té époques, dies més dolents que altres, i si es van acumulant coses encara és pitjor.
S'agraeix el consol d'algu que et mimi i et malcrii però s'ha de fer un esforç, cuidar-se i intentar ser positius.
Si no et cuides tu i que cuidarà eh?
Ainnnss desde aqui una dosi de ciber-mimos, però no t'acostumis eh? jejejejejeje
A vegades, certament, costa explicar què ens passa, però és bo fer-ho, una persona que no veu i viu el que et passa com tu, des del seu punt de vista et pot ajudar i, si més no, el fet d'explicar-ho, de treure-ho de dintre ja ens pot anar bé.
Que et recuperis ben aviat de tot!
Un petó molt fort i una abraçada encara més forta.. :)
Una coiraça es el que ens possem. Tinc la sensació que debem creure que pel fet d'estar tristos som més vulnerables i en canvi de treure el dolor l'empassem perquè ens dolgui l'estomac.
La resposta 'estic bé, vaig fent' es la millor del meu repertori de frases per la coiraça.
una abraçada superenergèctica!
La majoria de la gent pregunta "com estas?" com un simple allargament del "ei, hola" de manera que queda "ei, hola, com estas?", però realment tan els fa com estigues, es pur formalisme i a aquestes persones són a les que conteste "bé, vaig fent" perquè talment com a elles no els importa massa com puga estar, a mi tampoco m'abelleix gens explicar-los-ho. Però també hi ha amics, dels de veritat, que quan et pregunten "com estas?" ho volen saber realment i s'alegren amb tu si estas content i intenten ajudar-te si no estas bé. A aquesta gent si els dic com en sent en realitat.
Per cert, estic molt bé :)
Ciber-besets d'ànims
Tots passem etapes dolentes en les que sembla que si alguna cosa pot anar malament hi anirà... però són això, etapes! Espero que la teva acabi aviat!
Respecte a la resposta 'estic bé, vaig fent' considero que és una resposta de cortesia a una pregunta de cortesia. Depenent de qui et pregunti 'com estàs?' i com t'ho pregunti es pot contestar d'una manera o d'una altra...
Suposo que automàticament ens donem conta de quan podem desfogar-nos amb algú.
un petó i ànims!
Em sap greu això del teu estat de salut, sé bé que és. Ì sí, sempre s'acostuma a dir, estic bé, vaig fent, però es dóna a entendre que no estàs bé, que alguna cosa no va bé i la gent que realment està al teu costat et donarà aquesta abraçada... Força nano...
mira que xerrar i no dirme res! puc ajudar en el que sigui?jo ara ja no dic que estic bé, si em pregunten dic que malament i vols saber la veritat? llavors ningú continúa la conversa o em dien que tot pasarà...jo he après a dir la veritat sobre el meu estat.
Que et recuperis ben aviat de tot!
Un petó molt fort i una abraçada encara més forta.. :)
SRTIPER
Com que has estat malament i no has xiulat ben fort....que necesitas una esquena per plorar...jo en tinc una de ben toveta...una forta abraçada...d'aquestas en tinc un munt per repartir, que no sepaa yo que esta pasando penas y no lo sabemos...
Crec que hi a personas que els hi costa mes exterioritzar els seus sentiments(patiments), jo abans no deia res, pero ara soc transparent com un mirall brut..jajajajaja.
De totes maneras , no se si es un topic, pero als homes os costa molt mes admetre que no esteu en el vostre millor moment, sigui pel motiu que sigui, mal fet, no cal fer pena, pero en molts moments calen unes paraules d'anim, una abraçada un "tranquil" tot passara..
No ho dic per quedar be, no es la meva manera de fer les cosas, si em necesitas, ja saps on trobar-me, pero ho dic de cor.
petonets per tu i l'abraçada mes forta de tot el diumenge.
M'agrada el teu blog perquè tothom té esperit d'estriper. Despullar-se és un dels millors exercicis i més sans que hi ha a la vida i això en tots els sentits i maneres en què un es pot despullar. Potser tens raó quan dius que despullar-se quan un se sent trist és l'estriptis més difícil, no només calen uns moviments i una tècnica especial sinó que també la nuesa es molt més crua. No obstant això hauríem de pensar si aquesta no és també la nuesa més bella. De totes maneres crec que es tan iìntima que compartir-la és força difícil. Salutacions i em tornaré a passar a vore com va :)
Quan estem afortunadament bé ho diem a tothom, somiem pel carrer, expliquem què ens fa estar així.
en canvi, quan la cosa es capgira i estem malament, callem, plorem sols i amaguem la tristor amb un petit somriure que es veu qe no és el que és.
Somriu, anims!
un petó
Quan estem afortunadament bé ho diem a tothom, somiem pel carrer, expliquem què ens fa estar així.
en canvi, quan la cosa es capgira i estem malament, callem, plorem sols i amaguem la tristor amb un petit somriure que es veu qe no és el que és.
Somriu, anims!
un petó
Quan jo dic que estic be i no ho estic, es perque la persona que m'ho pregunta no m'importa. A la gent que estimo soc molt siincera, i si estic malament ho dic i punto!.
Recupera't!!!!
La veritat és que tinc bons amics amb els qui puc sincerar-me completament quan ho necessito. No tinc problemes per expressar-los-hi el que sento i com em sento. I sempre m'han donat aquella abraçada que tant necessitava.
No crec que sigui vergonya sino més aviat no voler preocupar ningú més, no posar trist a ningú i carregar a l´esquena els problemes pensant que això ja passarà....
Crec que és important diferenciar la persona que pregunta. Tots passem moments dolents i per tant no hauríem d'avergonyir-nos de res. Explicar-se és una de les millors coses que es pot fer, en aquests casos. Però ha de saer amb algú que tingui ganes d'escoltar, d'entendre i de compartir. Jo si que expresso com estic. Tinc uns quants i quantes amics de l'ànima a qui sempre se'ls pot explicar tot. I a mi també m'agrada escoltar-los quan cal. I crec que aquí virtualment també ens podem ajudar en aquestes coses. Una abraçada ben forta Striper, que et milloris de tot i del tot.
Mira jo penso que ens d’aprendre a despullar l’anima de la mateixa manera que em après a despullar el cos sense cap pudor.
Ens costa per vergonya, d’això n’estic segura, tenim por a ser diferents als altres i ens angoixa el que diran, però mira, per experiència pròpia et puc dir que en això ens equivoquem i de ple, jo estic en un moment de transició de la meva vida i un bon dia vaig decidir destapar-me amb qui mes confiança em donava i mai diries que em va passar? dons be els mateixos problemes que jo tenia, l’altre persona també els tenia i mai ho havíem parlat i quan ens veiem ens dèiem les típiques paraules “estic be”,” tot be” des de aquell moment es va obrir una escletxa de llum en nosaltres que ha permès portar de la millor manera possible els nostres problemes i sentir-nos recolzades una amb l’altre, dit això i no m’enrotllo mes, crec que SI es necessari compartir les nostres tristors sense cap por al a no ser acceptats dons això no passa,us sorprendreu !!!!.
Jo penso,que sona a tópic però,
els homes,potser per la societat
sempre els ha costat més expressar els sentiments. I t´aseguró que quant estas fotut i parlas amb algú de confiança sembla que t´haguin tret vint quilos de sobre.
Laina.
aix, no mola veure't escribint coses així, així que malgrat ja t'ho hagin dit per aqui 30 mil vegades t'ho repeteixo: ÀNIMS!
doncs no se si es perque continua ploven i fent sol.. però jo porto uns dies no massa bons tampoc. ara, jo sempre vaig fent... la gent enten una luxació, enten que tinguis un braç trencat, però no entenen (molts d´ells) que un pot estar malament o sentir-se malament per dins amb o sense motiu aparent. no se, suposo que la gent no vol sentir problemes dels altres i senzillament hi son quant les coses van bé.ufff paro que avui no tinc el dia.
de totes maneres, millora´t.- res dura eternament.
A vegades preferim guardar-nos-ho. Pertany al terreny íntim i crec que no sempre cal fer-ho públic.
Tots tenim moments tristos!
Ànims amic!
Vergonya, o no sé quina és la paraula exacte per descriure el perquè qualsevol persona, no és capaç de dir cóm es sent com es troba.
Si no es diu, però, dificilment, et podrà ajudar la gent del voltant....
Empassant, i engollint els problemes i la tristor, no fem més que ajudar a que creixi l'angoixa internament, i això, és molt pitjor... Tard o d'hora s'ha de treure...! Així que amic Striper, potser que deixis de costat la "vergonya"... i t'obris...
No?
Ànims i un petonàs!
Anim!!!! Aquí tens un clavell...
Suposo que depen de cada persona. Jo sóc molt transparent i encara que digues que estic be ho noten si no és cert. Suposo que ho fem per que no volem compassió sino amor, i potser també per que no tenim ganes de parlar del que ens entristeix. Però segur que la tristesa passa, com el mal temps.
Es el mes normal del món passar époques de tristor altres d'alegria i d'euforia.És bo expesar com et sens, això ens fa més humans :)ANIMS
Molts petons i una abraçada ben tendra!
La primavera ja ho té això! .)
millor avui?
es molt mes facil dir que et fa mal el turmell que no pas dir que et fa mal l´anima.
Cuida't molt nano!
Sonrisa de payaso, ese es el nombre que yo le doy a lo que tu describes, aunque siempre hay alguien al que no le puedes engañar y cuando eso ocurre le llamas amigo. Besets
No hay nada más bonito que la sonrisa de un payaso, bueno si, la lágrima de un payaso
Com he escrit avui a Transparències: "Guaito al meu voltant i m’adono que llegim la vida sense deixar que ens penetri. Quan plou ens amaguem sota el paraigua perquè la passió no ens impregni de ganes de viure; em sembla que no està ben vist. Hi ha vides que s’han quedat a casa els dies de pluja per restar ben seques, seques i ermes.No acceptem la vida."Ens agrada ser cargolets, però aviat sortirà un bon sol i tot ho veurem millor!
Una abraçadeta i un petó per guarir ferides.
Hem d’aprendre a despullar la nostre ànima! igual que hem après a despullar el nostre cos!
No crec que hagi una tècnica a prescriure i perfecta per a tothom, no es tracta de practicar un “striptis” de manera més o menys sensual! o despullar-se amb naturalitat! Sinó que mostrar el nostre estat anímic, baix en un moment puntual, és un exercici que per tal de sobreviure, cadascú ha de trobar.
A mi em dona, i no per això ho supero, amb els amics de confiança, exposar el meu problema o desànim en "clave" d’humor. Desprès d’un bon “panxot” de riure, de la mala sort o lo trista que és la meva vida o lo “cabroncillo” que ha estat aquell amor! .... l’estona divertida passada (encara que a costa meva), és motiu per dir-me a mi mateixa que no tot és trist en aquesta vida.
Les llàgrimes internes i les meves decepcions, em costa arterioritzar-les. Només en soc capaç quan un cop racionalitzada la situació i, gairebé autoimposat: faig el “xiste” i ho explico (sol ser motiu de regocijo i rialles pel qui li explico, pensa que "enfotent-me" de mi mateixa és que ja ho tinc superat): res més fals! Fotuda com tothom!
Un petonet i ànims, no hay mal que 100 años dure! i avisa si vols una esquena per plorar!
Hem d’aprendre a despullar la nostre ànima! igual que hem après a despullar el nostre cos!
No crec que hagi una tècnica a prescriure i perfecta per a tothom, no es tracta de practicar un “striptis” de manera més o menys sensual! o despullar-se amb naturalitat! Sinó que mostrar el nostre estat anímic, baix en un moment puntual, és un exercici que per tal de sobreviure, cadascú ha de trobar.
A mi em dona, i no per això ho supero, amb els amics de confiança, exposar el meu problema o desànim en "clave" d’humor. Desprès d’un bon “panxot” de riure, de la mala sort o lo trista que és la meva vida o lo “cabroncillo” que ha estat aquell amor! .... l’estona divertida passada (encara que a costa meva), és motiu per dir-me a mi mateixa que no tot és trist en aquesta vida.
Les llàgrimes internes i les meves decepcions, em costa arterioritzar-les. Només en soc capaç quan un cop racionalitzada la situació i, gairebé autoimposat: faig el “xiste” i ho explico (sol ser motiu de regocijo i rialles pel qui li explico, pensa que "enfotent-me" de mi mateixa és que ja ho tinc superat): res més fals! Fotuda com tothom!
Un petonet i ànims, no hay mal que 100 años dure! i avisa si vols una esquena per plorar!
A TOTS :
Us vull agrair a tots els vostres ànims i paraules de plaer de la part física ja estic pràcticament restablert, respecta a emocional ment de vegades el difícil es expressar que ens passa a vegades no es un motiu son molts petites gotes que van caient, i al final t'ofegues, es molt possible que com dieu alguns als homes en sigui molt mes difícil de transmetre les angoixes, i com molt encertadament diu l'Antoni ens posem una coiraça, i ens empassem el dolor i al final ens fa mal l'estomac. Moltes gracies petons i abraçades a tothom i Benvinguts/gudes als que m'heu comentat per primer cop.
Muy lindas fotografías y muy insinuantes (las primeras). Una de tus fotos, la tengo en mi blog, coincidimos.
Besos,
Shanty
Molts cops diem que estem be, quan en el fons es tot el contrari. Però sovint també passa que si ho diem, la gent ens fuig com si cremessim i llavors et sents malament per el que ja t'angoixava i a sobre malament perque qui menys haguessis pensat també va i et falla en el pitjor moment. Es ben fotut, la veritat.
De tota manera, a vegades em passa al menys a mí que sentir una abraçada o saber que hi ha qui ben segur me la donarà sense esperar cap motiu, sino perque sí, i perque sap que ho necessito, em fa sentir millor.
Petons!!
striper, una abraçada
:*
Hola Striper,
Que bé que va fer una forta abraçada. Que dificil que pot arribar a ser el rebrela com necesitem. Incomunicació. Crec que aquesta es la paraula. Por, aquesta és un altre. Vergonya, podría estar així tota la tarda.
Jo era bastant (va, molt) tancada. De sobte crec que ´per una cirqumstància "especial" necesitava dir-ho a algo. Noi, no saps quin greu que em sap no haver-ho fet abans.
No m'ho podia imaginar mai. N'estic més que contenta. I tot just estic a l'inici de la meva evol.lució
Desitjo que et milloris. I si puc ajudar, nomès cal que m'ho fassis saber.
Cuidat molt
Ara he vist pel comentari que ja estàs millor, m'alegro molt, i emocional-ment, doncs és difícil, em de trobar l'equilibri, encara que sempre vinguin els pensament tristos al cap, jo lo que faig cada dia és intentar veure lo bo que hi ha en la meva vida, i intentar eliminar lo trist, potser no vull afrontar la realitat, però d'aquesta manera m'he és més fàcil tirar endavant, i respecte a explicar-ho, a mi em costa molt,no per vergonya, més aviat no em be de gust, i quan surt, doncs sortira..
Una forta abraçada de manta.
Publica un comentari a l'entrada