Recordo perfectament el seu naixement, el nom de la metgessa de la llevadora, quant me la van posar per primer cop al braços acabada de néixer i la llevadora em va dir , que no sents que diu ,”papa fes-me petonets” l'emoció , les llàgrimes ufff ser pare us asseguro que es tant fort com ser mare.
Avui tindria que ser un dia feliç per mi, però no ho es, per que no la podré abraçar i dir-li quant l'estimo , i no es per que estigui a Girona estudiant, es per que fa un temps massa temps la nostra comunicació es va trencar, jo se que es culpa meva , que per circumstancies la vaig deixar de banda en algun moment, i el temps a fet augmentar la meva por, la meva culpabilitat de haver fallat com a pare, i la por ha sentir-me rebutjat , a que em digui que ja no m'estima , la maleïda por i jo.... Han fet que la trucada, el necessari diàleg no s'hagin produït... Segurament avui intentaré trucar-la 1000 cops, per felicitar-la dir-li que l'estimo...
I acabaré enviant un sms covard..
De fet fa uns quants dies que sabia que aquest dia arribaria, i entre això la grip , i altres coses porto ja masses dies que amago el meu dolor i les llàgrimes per els racons i soc mes borde de lo habitual.
Com veieu aquests que sembla que s'hagin de menjar el mon i semblant tants segurs i forts, realment som una merda i de vegades molt febles les aparençàs enganyen tant.
AFEIXIT 23 hores 21-10 -2009.
Us vull agrair a tots i totes els vostres comentaris, us vull dir que finalment l'he trucat i malgrat no m'ha despenjat el telefon no podia o no ha volgut li he pogut deixar un missatge malgrat que a mig missatge m'ha vençut l'emoció crec que l'entendrà espero la seva trucada si no ho faré jo. Moltes gracies de nou a tots. Les vostres paraules m'han ajudat molt. Ara acabo de descobrir el seu facebook i l'enviat un missatge, i si físicament es sembla a mi el seu caràcter també. Al menys això em diuen.
.
.png)
.JPG)
38 comentaris:
Jo no deixaria passar més temps, quan més temps passi pitjor...els sms no son bonsper aquestes coses :) si de moment no t'atraveixes a parlar amb ella, envia-li una carta explicant el que sents i si no et contesta parla amb ella ni que sigui una vegada, al menys ho hauras intentat... és només una opinió.
Sento això que et passa :( però si no fas res segur que es sol.luciona.
Truca-la!!! Que no passi un dia més sense donar aquest pas. Que el temps passa i la distància es fa més gran. Almenys ho hauràs intentat...
Llamala,no tengas miedos,el tiempo pasa rapido y las relaciones se enfrían más aun,si la sientes y la quieres dicelo,no dejes que el iedo se apodere de ti,no sufras este dolor tan innecesario,mira te pueden pasar solo dos cosas una que no acepte tu saludo y todo mal(pero ya están mal,eso no cambiará nada) pero también puede suceder que ella esté sintiendo lo mismo que vos y entonces se acabe esto,la relación familiar es así,no nacimos sabiendo ser padres,y ellos al crecer siempre se alejan a veces bien a veces mal,amigo si no es hoy en algun otro momento si así lo sientes vence los miedos y hazlo,te mando un abrazo gigante.
Pd: Me ha pasado,no con mis hijos porque son pequeños(pero me puede pasar esto en el futuro),pero si con un tío,costó pero finalmente arreglamos las diferencias,y fué bueno.
jo crec que has de deixar de banda les teves pors, joan
es clar que te l'estimes..no deixis que ella ho oblidi o que ho ignori.
els temps no es un bon aliat en aquestes situacions..cada dia us allunyeu una mica mes...i aixo es el que tu no vols i segurament ella tampoc.
has de lluitar per el que vols, encara que no sigui facil..recordes?
la relacio amb el meu pare tambe es va tornar molt complicada, pero tan de bo hagues pogut sapiguer els seus sentiments. tan de bo m'els hagues mostrar com tu has fet amb nosaltres.
fes-ho tambe amb ella
no hi tens res a perdre.anims i sort!
una molt forta abraçada, joan
No esperis més, mira si ho pots arreclar, ni que amb aquesta edat, no serà senzill...
Felicitats, bó i així, trobo que és molt semblada a tu...
Petons
a veure si haurem de crear el grup de facebook "Truca-la".
Vinga, no t'ho pensis més
Felicitats, pare! Si per dins s'assemble tant a tu com per fora... segur que ella també té aquestes incerteses i pors... Costa trencar el gel! Ho entenc.
Una abraçada.
de vegades restem immòbils quan voldríem actuar...
i no sabem perquè acabem sense fer allò que sabem que hauríem de fer, allò que volem fer però no ens atrevim...
jo crec, que després d'atrevir-te a volar... trucar és ben fàcil...
només cal que li diguis dues coses per poder obrir una mica l'escletxa que sembla tancada: felicitats i t'estimo...
no cal res més no calen gaires discursos... només mostra-li el que sents i poc a poc podràs anar trencant aquest mur que ara us separa...
t'envio la meva energia perquè facis la trucada sense pensar-t'hi gaire... impulsivament...
admiro profundament les persones que són capaces de reconèixer els propis errors i tenen l'actitud de voler canviar i millorar... són les que ho acaben aconseguint!
petons i una abraçada molt gran... i felicitats per tu també!
No et deixis invadir pel desànim i la por i fes la trucada, després et sentiras molt millor perquè encara que sigui una resposta negativa, al menys et treuras de sobre aquesta incertesa.
Per què ens costa tant expressar els nostres sentiments? Per por. Doncs diguem NO a la por, ens podem endur sorpreses agradables.
Ah! I felicitats per la part que et toca com a pare.
Ja ens diràs com a anat, ok?
Ànims!
Muchas Felicidades para esa ya mujer preciosa
Primer, és una noia preciosa i si hi tens res a veure (en la seva creació) n'has d'estar ben cofoi. Segon, truca-la. Les filles estimem els pares, encara que ens facin enfadar molt i molt, però el papa és el papa i si et truca i et diu que t'estima t'estalvia un munt de pasta en psicoanalista. Fes-ho per ella i la seva economia: truca-la :D
Un post amb dos collons nano...agafa una mica d'aquest valor que t'ha portat a escriure'l i truca-la.
Es molt fàcil dir tot això, des de fora, sobretot quan es tracta d'aconsellar als demés. Jo també et diria que la truquèssis, que és el que caldria fer.. Però no t'ho diré, només tu, sabràs el què has de fer... i el que pots fer.
Jo només et diré que el temps passa molt rapid, i que cal aprofitar-lo al màxim. No hauriem de perdre'l, i deixar de dir el què sentim, perque un dia, sense saber-ho, ja no podrem dir-ho....
Petonets
No deixis que aquesta por, et continui separant de la teva filla.
Busca dins teu aquesta valentia i truca-la, després et sentiràs millor.
I no pots fer, per veure-la ni que sigui un moment?
Ànims Joan, i molta sort.
Petons.
la fortalesa està en la nostra debilitat!
Truca-la sense pensar.
No busquis el moment ( mai trobarás el moment)
No ho pensis tecleja el número i dígali felicitats t'estimo! ENCARA QUE NO LA DEIXIS NI PARLAR.
Per desgracia a mí m'agradaría poguer parlar-hi a la meva filla, pero va morir.. i sempre queda un vuit per dintre sense omplir.
Jo no t'aconsejo de fet, jo sempre suggereixo, aconsejar es de sabis, i crec que ningú ho som.
Pero fes-ho!! Es massa carrega emocional la que portes sobre.. i això no et deixa viure..!
Ànims!!! 1, 2, 3, já! veurás com et sentirás millor!
Molta sort i ànims!!!
Petonsssss
...em sap greu!!!avui la meva filla també fa anys...
Parla amb ella,truca-la...
TRÚCALA!
TRÚCALA!
TRÚCALA!
No sols avui. CADA DIA!
ànim striper, algun dia arrivara aquest dialeg, potser no ara, pero sira quan encara no sigui tard, estic segura.
un abraçada molt forta.
Estira-li fort les orelles.. que divuit no es fan cada dia.....La meva el proper Gener...
Felicitats......
Ara pel camí dur:
Tu saps quants anys i el perquè. Els sentimentalismes no serveixen de res. Sols les actituds. És molt bonic el què dius quan va néixer, ho he viscut en altres pares moltes, moltes vegades, i sempre m'emocionava veurel's. La vida és el dia a dia. Què has fet per ella en divuit anys? Ho pots reparar, encara que tornar enrere ningú pot. Tu sabràs el què has de fer i si li has de demanar perdó pel fet o pel no fet. Carrega amb les teves responsabilitats, després ella decidirà segons la maduresa interior. Pot ser que sigui més madura que el què tu demostres en aquest moment. Quan hagis tingut contacte amb resposta o sense, pot ser que siguis una mica més feliç. Per "no fer" el pas, mai obtindràs resposta, la negativa ja te la fas tu matèix, pot ser t'agrada...
Tus palabras me han impresionado y entristecido.
A veces los padres y los hijos nos hacemos mucho daño.
Espero que resuelvas pronto esta situación y que aprendais el uno del otro.
El primer paso debes darlo tú.
Petons.
Es muy facil decirte que la llames, pero en cada situacion hay que verse.
Piensa un poco en ti, sientate y cuando lo desees de veras y no puedas soportarlo llamala, pero al igual cuando la oigas al otro lado te quedarás de hielo y la situacion no te dejará decir todo lo que deseas decirle.
Yo primero llamaría para desearle un feliz cumpleaños, y si sabes donde vive, le mandaria una carta expresandole todo lo que siento, sin hechar culpas a nadie, pidiendo mil perdondes y un poquito de tiempo para empezar de nuevo y la acompañaria con un enorme ramo de flores....
a que mujer no le gusta las flores!!!
en fin, mucha suerte, nunca es tarde para rectificar, nunca es tarde para perdonar, nunca es tarde para vivir, nunca es tarde para empezar de nuevo....mientras hay vida, hay esperanza.
un escrit excelent, dels que toquen i des de dins, que encara serà més excelent si t'oblides de covardies i sms's i li fas la trucada que s'escau.
hi ha persones que, malgrat el pes de malentesos i incomunicacions, requereixen de tota la valentia del món.
molts ànims i una felicitació per la teva filla que ella, segur, sabrà recollir de la teva boca.
Només: truca-la! No deixis que passi més temps!
Otres Striper, avui m'has fet venir pell de gallina mentre t'anava llegint... Trobo que ets molt valent i que has fet el primer pas en fer sortit tota aquesta càrrega que portes, treure-ho i explicar-ho, és bo. Però, ja has començat, deixan-te sentir tot això, ja només et falta trucar-la, truca-la, no ho deixís passar, truca-la, és bo per a tu i per a ella. Si no ho fas et pesarà massa. Trucar-la també és molt difícil, però fes-ho. Ser pare de vegades també pot ser molt dolorós.
Striper... amb el teu permís jo faré de contrapunt a tots els comentaris que t'han fet.
I consti que t'ho dic des de l'afecte que et tinc però jo avui em pose en el lloc de la teua filla. Jo no en tinc 18 sinó 34 i fa molts anys que no sé res del meu pare. La meua germana sí que té relació amb ell i em consta que li pregunta per mi. Però fa molt de temps que no em truca per res.
Tinc clar que li passa com a tu. Quan era el moment de ser pare ho va fer de pena, fatal. I ara ha passat tant de temps que deu sentir-se estrany parlant amb mi i és més fàcil preguntar-li a la meua germana com estic.
T'assegure que l'última cosa que jo voldria en aquests moments és que el meu pare em truqués. No vull saber res d'ell, per a que enganyar-nos. Si em digues que m'estima li diria que ara ja no cal, que a bones hores, li cantaria les quaranta i li penjaria el telèfon. Que el fet de ser de la mateixa sang no ens obliga a estimar a ningú.
També et dic una altra cosa... jo tinc 34 anys. Si el meu pare m'hagués tractat d'una altra manera quan tenia 18... no sé... potser ara pensaria d'una altra manera. Així que... potser sí que l'hauries de trucar per no arribar al punt on estic jo ara.
Una abraçada.
jo nomes et dire un parell de coses, com a filla. Una filla mai deixa d'estimar el seu pare i aquesta nena té la teva boca. Tu ets l'adult o fins ara erets l'unic entre els dos, demostrali!
Si alguna cosa m'ha demostrat aquesta vida, és que quan existeix l'estima, no hi ha fronteres per arreglar les coses.
Tots ens equivoquem, i ella més perquè li toca equivocar-se. Tu no ets perfecte i ets humà. Tots ens equivoquem, però crec que entre pare i filla us mereixeu una segona oportunitat per seguir aprenent un de l'altre. Molts ànims i no deixis de lluitar per ella. Muack!!!
No sé fins a quin punt teniu trencats els ponts però és molt possible que una trucada sigui un gran punt de partida per recuperar-los. Anima't i truca-la, sols has de dir: "Feliç aniversari Núria."
18 anys, quin moment tan especial!
Joan, mai és massa tard. Una trucada, un simple gest d'amor. No tinguis por. Des d'aquí, tota la força i ànims perquè ho intentis!
una abraçada ben gran!
No sé si amb tanta insistència de tothom, l'has trucada o no, però em sumo al que diu la majoria. L'has de telefonar, encara que pensis que no t'agafarà el telèfon o que penjarà. I què? si ho fa... tu ho hauràs provat, et quedaràs enfonsat... però no més del que ho estàs ara. O sigui que... per tenir tristesa... val més tenir-la per haver estat valent, no per por.
No? Vaaaaa... sinó farem el que diu en Jesús M i crearem un grup al Facebook.
Un petó ben fort per a tu, Joan.
què? ens explicaràs com ha anat???
L'he llegit avui... Una forta abraçada. Tard o d'hora sabrà que l'estimes molt
Ben fet! Com a mínim que tu facis tot el possible... una adolescent no és mai fàcil i menys en aquestes condicions prèvies, però si no ho intentes sempre sentiràs que no ho has fet
Et necessita més del que et pugui arribar a dir mai, t'ho dic amb cor de mare... No siguis covard, insisteix i un dia plorarà ella als teus braços, segur!
Mai t'en penediràs d'insistir. En canvi potser trobarás a faltar les vegades que per por al rebuig no has fet el gest de comunicar-te amb élla. Truca,truca sempre.
No habia llegit aquest escrit, però la gent som com som i no canviem. Tots portem una creu o un altre i mirem de fer-ho el millor posible.
A voltes ho fem bém, a voltes no tant. Això ens fa diferents, especials, uns hem de lluitar molt, altres els hi be tot fet...
És la vida noi!!
Ànims que ella és molt jove encara, li cal temps per descobrir, si no ho ha fet encara, que no tots som iguals, per sort i que en la diferencia està poder, el secret de la felicitat...
Uf quin rotllo, no?
Sempre un somriure!
Publica un comentari a l'entrada