Seria absurd dir que no ens amoïnem de la nostre imatge i no nomes a nivell físic/estètic, també de la concepció que tenen de nosaltres en els diferents àmbits ens els que ens movem, nosaltres sabem de la nostra realitat nostres sentiments, nostres possibilitats, però no sempre som capaços de que es reflecteixi la realitat a vegades tenen una concepció devaluada o perversa de nosaltres a vegades magnificada , tot plegat de vegades ens ataca la inseguretat i els fantasmes.
Per que algú de vosaltres es capaç de dir que tant se l'en-fot la imatge que reflexa?
22 comentaris:
A mi sí que m'importa el com em veuen i el què en realitat sóc!
Bon dia, Striper.
tots actuem en funció a com creiem que ens veuen els altres, fins i tot els que més fan veure que no els importa. Som bèsties socials i necessitem de l'acull dels companys d'espècie. :) que tinguis un bon dia :)
jo sóc capaç de dir-ho..
peró seria mentida.
Tots ens mirem al mirall.....ens hem de sentir segurs, almenys fisicament.
Crec que ens maxaquen massa amb l'aspecte que em de donar, i això ens provoca moltes insatisfaccions per que no alcancem mai eixa imatge que ens venen de nosaltres mateixos...
Veien el que es publicita, gairebé tot té a veure amb l'estètica i l'aspecte exterior. (Tampoc dic que ens hem de descuidar...)
Doncs no se m'en fot com em veuen els altres, però la veritat és que és ben poca la gent que realment em fa plantejar quina imatge dono.Crec que es podrien comptar amb els dits de la mà.Però clar "haverlos haylos";P
I tant que m'amoïna la imatge, no sols quan em miro moltes vegades al mirall sino per els eterns complexos que malgrat l'edat no passan i sí possiblement son daguts a falta de seguretat però jo crec que la majoría en tenim un o més complexe físics que deixen veure quan més ho volem tapar.
La imatge que donem de cara als altres a tothom ens importa , tots volem ser aceptats, però depend de si ens acepten nosaltres mateixos per ser aceptats pels altres.
M'explico es necesari mirar-nos al mirall més dùn cop i aceptar la imatge que veiem tant de dins com de fora nostra perque els altres veigin el que mirem nosaltres mateixos.
En poques paraules si ens aceptem nosaltres serem aceptats.
Vaja rotllo dialectic que t'hi fet encara estic espessa. Pero m'entens oi?
Petonss
L'Important és allò que és invisible al ulls com diu el Petit príncep però és ben cert que primer veiem el que hi ha fora , l'embolcall....a més per costum, pressió social etc és clar que no ens és igual com ens vegin els altres....si ho portem a l'extrem és patològic ....Amb ela anys però he constatat que les aparences enganyen...
M'amoïna més la imatge que pugui donar en aquesta part "essencial i invisible per als ulls", que no pas de l'embolcall, però clar tampoc no m'és del tot indiferent.
Que en pensen els altres de nosaltres, ens importa depenent de qui sigui el que opina. Sovint, la primera impressió pot ser enganyosa, però és l'aspecte extern el primer que veiem.
jo no, a mi sí que m'importa com em veuen perquè de vegades et sembla que dones una imatge i la que reb la gent és molt diferent i és curiós contrastar
A mi també m'importa, el com em veuen, sí, però sovint em pesa més el com em veig jo...
Deu meu, que dificil se ma fet llegir aquest post, realment, no entenc la pregunta, pero segons la imatge, yo soc com vui ser, pero ningu emb veu com soc. Y se m'en fot, mentres jo estigui agust amb mi mateixa.
Jo també penso que sí, que a tothom importa, el que no entenc és que no importi gaire la imatge que donem amb algunes actituds o amb algunes paraules que deixem anar...
Jo vaig força a la meva bola, però mai no podré dir que no m'importi el que els altres pensin de mi.
hi ha dies que faig un esforç però en general costa :-)
Molts comentaris. Quina enveja..
...uns tants i altres tant pocs..., eh, merike?
Però alegrem-nos, estem dintre d'una conversa multitudinària!
Pues a mi me pasa que las personas que me rodean ignoran que me gusta escribir poesía,que soy sensible al mundo,que hago muchas cosas por los demás ,salvo mi esposo e hijos y mis amigos de blog la verdad es que tengo una coraza tan dura hecha que me creen todo lo contrario de lo que soy,siempre que abrí mi corazón lo lastimaron por lo que ahora todas las bondades que hago quedan en mi y no se lo digo a nadie,es más me esmero en que me vean dura porque me hiere de más cuando me hacen maldades,a mi me gustaría por ser yo misma siempre y que eso no les sirva a los demás para abusar de mi persona,me encantaría tener carácter pero como no lo tengo mejor me guardo.
Lo que si me gusta es la imagen que tengo de mi porque yo sé como soy y me gusta ser yo,ac epto hasta todos mis defectos,antes no me aceptaba así,un abrazo amigo mío!
Leí el post anterior y te deseo que ya estés mucho mejor,cuidate mucho! un abrazo!
Bon cap de setmana, Joan, i petonets
a mi m'importa molt la meua imatge! no ho puc negar!! b7s!
Publica un comentari a l'entrada