Ja diuen que la vida es una bona escola a mi molts cops m'ha ensenyat que en tinc que prendre la vida amb mes calma, tranquil Joan Tranquil que em diuen i m'han dit moltes persones que m'aprecien i estimen i jo sempre accelerat,i el cert es que sense renunciar a res vull i necessito perdre la vida i moltes coses amb mes calma.
Vosaltres com us preneu la vida amb calma o ..?
I per això avui nomes us poso un tros de relat , ja us penjaré la resta però si voleu fer alguna aportació de com ha de continuar la historia.. Com la faré continuar jo crec que ja ho imagineu.
Et mirava nerviós, intentant aparentar seguretat i maleint la facilitat de posar-me vermell. Tu em miraves fix, bromejaves i les teves mans nervioses jugaven en l'aire ; mentrestant l'ascensor ens duia fins a on sabíem volíem, encara que nerviosos arribar. Obro la porta de l'habitació, vam entrar a les fosques i encerto a encendre un petit llum, quan em redreço noto la teva respiració després de la meva, ni tan sols m'has tocat.........
19 comentaris:
jo sóc més aviat tranquil i em costa alterar-me
Recordé que tenía una caja de Tranximatín en el bolso.
Jo aspiro a "viure" tranquila, una altre cosa és que no em deixen...
De normal soc una mica nervi, però tampoc massa.
Petons
Malgrat que es cert que ens hem d'aprendre a viure la vida mes piano piano com diuen els italianos, em sembla que ho fem poc però es una veritat, vida em tenim una sola i es millor viurel'a que perdrel'a amb preses.
El relat ara mateix no sé com el faría seguir no estic a la teva altura.Tu ets el mestre..
Petons
jo també aspiro a viure tranquil·la, i a fer les coses amb calma, però massa sovint no me'n surto!
Crec que de fa un temps s'ha posat de moda una mena de corrent vital anomenada "slow", basada en fer les coses poc a poc, assaborint-les, per ser més feliç.
Crec que una cosa és el que voldriem i altra el que podriem. Desgraciadament.
Fins ara em considerava tranquil...
Continua el relat, sabràs deleitar-nos!
Jo sóc força tranquil·la, em cost a posar-me nerviosa, que no vol dir que no m'emocionin les coses, que és molt diferent, i no m'agrada gaire les presses, però no sempre es poden evitar.
En una situació com la del teu conte, jo estaria molt emocionada, això sí! I si jo l'hagués de continuar... aniria poc a poc, però és el teu conte. :)
Amb el pas del temps vaig aprenent a calmar-me i tranquil·litzar-me en moments que abans era impensable, es qüestió d'entrenament, val la pena.
En el text....haurà de començar a caure alguna peça de roba.....
Me encanta isa foto es preciosa. Un beset
Tinc dies que em menjaria el món, d'altres, el món em menja a mi.
L'escola de la vida és la millor...tranquils és millor estar tranquils....respecte al conte....no ho sé que els nervis no els ennueguin les ganes de besar-se...
Una mica d'estrès va bé per mantenir el to i energia necessaris que ens permeten fer moltes coses. Si no et quedes molt apalancat.
Però el que s'estressará molt és el senyor d'aquesta història quan es posi la mà a la butxaca i vegi que s'ha deixat els preservatius al cotxe...
Bona tarda Joan.
Jo ho semblo més que no pas ho sóc, de tranquil·la... però l'experiència va aconseguint ensenyar el que és més important.
Quant al relat em sembla que ella s'ha adonat que és molt tendre, una mica tímid i per això s'enrojola. I a ella això l'ha entendrit, segur!
amb molta calma, però no deixo de fer res del que m'abelleix :)
Darrerament massa espitosa, vull arribar a tot i no puc, es clar, així em va.... ais, un desastre, hauré de canviar el café per les til·les :)
Jo també vaig sempre accelerada i, tot i això, de vegades ni temps tinc per visitar tots els blogs que voldria i amb la calma amb què m'agradaria fer-ho. Crec que sí que ens hauríem de prendre la vida més calmadament.
intento prendre-me-la amb calma però és difícil
Igual que estoy tranquila los nervios acechan a la par, no encuentro el equilibrio
Publica un comentari a l'entrada