pensava que de gran......
Seria enginyer naval,
i dissenyaria grans vaixells
eh !!!! Dels de fer feliç,
no dels del que porten canons,
que fan plorar als infants........
Ara em DIUEN que ja soc
gran?
I de tant en tant faig vaixells de paper
i els envio a buscar somriures.....
De vegades tornen plens de somriures ,
de tots els colors, però,
de petit mai pensava que,
escriuria un poema i ,
us el deixaria llegir.
I avui que ja no estic,
tant enfadat amb mi
us deixo llegir aquest poema :
Delicadament veig com la teva pell s'eriça ,
quan l'acaricio amb les meves mans,
sento com respires, quan el meu alè,
dibuixa petons a la teva orella,
I et fas fen irresistible per al meu desig
m'entres la meva boca acarona la teva pell.
Les meves mans ballen, una dolça tarantel·la
a sobre els teus pits,de mugró de maduixa dolça,
sento com la teva boca tremola
al acostar-se lentament al meu coll.
I el respir agitat de dos cossos
composen una bella melodia,
de seducció i sexualitat.
I delicadament em submergeixo
dins el teu cos... Al teu cos
esclatant estrelles al teu interior...
Esclaten gens delicadament furioses de plaer.
Veus com m'encenc? Quan solament està la teva presència ,
veus com m'oblido del món? Quan el teu cos esta davant meu,
veus perquè m'agrada acariciar-te? Tant delicadament. Per cert tu que volies ser de gran?