Ho vas fer des del primer dia, des de la primera nit , des de aquell sopar, Donava igual si estàvem en el sofà i jo et prenia de la mà per a dur-te al dormitori, o si t'agafava en braços en direcció a la mateixa destinació, anàvem deixant un rastre de roba al nostre pas o si, per contra, acudíem vestits d'ansietat i vertigen als peus del cim del meu llit. Fora com fos, sempre acabàvem situats cara a cara, contemplant-nos immòbils: com dos muntanyencs disposats a coronar el Everest dels amants sense cordes ni arnesos ni claus. Suposo que als escaladors, en un moment així, els palpita alguna part del seu ésser amb una força idèntica a la qual a mi em dispara el batec del desig al meu cap. Avui tornes a fer-ho. Abans que pugui adonar-me, em llances sobre el matalàs amb la suavitat amb que uns llavis frescos regalen a una ploma la vida en un bufada. I arriba l'instant clau: les teves mans entrellaçades s'embullen en el meu clatell per a sostenir-me el món. Aferrat al meu coll, en la teva clara voluntat de no abandonar-me en el tràngol de la caiguda , et precipites amb mi decidida a aplacar l'impacte i saltar al buit dels meus ulls, de la meva boca, del meu sexe, i jo no aguanto més, i em vesso entre els teus dits com el temps d'un rellotge de sorra trencat que s'espargeix, derrotat, sobre la superfície d'un gemec.
















