Avui us poso un post on no faig preguntes, però si us plau deixeu constància del vostre pas.
UN DIVENDRES A LA NIT.....
Algú es va oblidar de nosaltres, va tancar el pub i es va marxar. Les seves amigues, els meus amics, senzillament, ens van abandonar a la nostra pròpia sort. Tot just ens mirem al sortir dels lavabos, però riem sense parar a l'a donar-nos que no quedava ningú pub al i que érem dues siluetes difuses sota la tènue llum blava d'un focus de seguretat. Vaig Intentar marcar un nombre en el mòbil perquè vinguessin a rescatar-nos, però ella em va interrompre, “has tingut alguna vegada un bar per a tu sol?”... “clar que no”, vaig respondre. Va Continuar rient i sota aquella tènue llum, el seu cabell brillava de manera especial. Per un moment vaig pensar que tot podia ser obra dels nostres amics i que apareixerien des d'algun racó borratxos i rient. - Mentras miro com faig funcionar això, busca't algú per a beure- va dir assenyalant l'enorme pantalla gegant de vídeo que cobria una de les parets. Vaig tornar amb una ampolla de cava i dues copes. S'havia tret les sabates i estava somrient asseguda com un buda al mateix temps que furgava amb un comandament a distància en la programació de l'equip de música -Creus que ens han fet això a propòsit? -Segurament- vaig assegurar- però llavors on estan, que no els escolto riure? -Sigui el que sigui, gaudim del moment. Per a començar, brindem per haver estat triats, no et sembla? El tap de l'ampolla es va perdre en la foscor i el cava va esclatar com un geiser islandès. Les copes van xocar i milions de bombolles van omplir les boques simulant el big bang que va donar origen a l'univers. Sense deixar de somriure va triar un clip de Rod Stewart, va pujar el volum i em va demanar ballar. Qui s'hagués pogut negar, si a la llum de la pantalla, era com un àngel resplendent? El seu cap es va recolzar en la meva espatlla i vaig sentir que a mesura que avançava la cançó, es tornaves més i més lleugera, com si de sobte fos a desaparèixer amb la serenitat d'una voluta de fum. La tebiesa del seu cos pujava per les meves mans i cada cop es fonia mes amb el meu. A compassada i cadenciosa, la seva respiració era una brisa càlida com la que arriba des del mar en un capvespre d'agost. Poc a poc el nostre abraç es va tornar mes càlid,
la cançó es va deixar de sentir, els nostres llavis es van fondre una mica abans que ho fessin els nostres cossos....
Després ens vam adormir.
Ens va despertar la gent de la neteja que va admetre, que no era la primera vegada que passava. No va voler que la dugués a la seva casa: ni tants sol sabíem els nostres noms, va preferir pujar a un taxi i quan va girar la cantonada va agitar la seva mà. Des d'aquest dia regresso cada nit al Pub... tornaràs alguna vegada?
Ara us faig una proposta mireu la foto d'a baix, ara tu i ets, deixa que t'abrasin aquests braços que desitjàs que ho facin, posa la musica tenca els ulls balla deixat emportar.....Quant es faci silenci pots continua imaginant..... Eh!! El vestit es descorda darrera el coll i caurà suaument a terra..Llàstima estaves tan guapa et quedava tant bé.
LA CANÇÓ
.png)
.JPG)
